La Cerdanya - vall de Pi

Baixa
Cerdanya:
la Solana
350
La Cerdanya
Per situar-nos, Pau Vila a La Cerdanya comenta que
“l’orientació, vagament d’E. a O., de l’eix de la conca cerdana,
és causa d’una divisió climàtica tan netament caracteritzada,
que la gent en distingeix prou bé les dues parts:
l’una, de cara al sol quasi tot el dia, és la dita «Solana», i
l’altra, la part obaga de curt assolellament, és la Baga.”
Al peu de Puigcerdà, a l’altre costat del pont sobre
el riu Querol, Juan Antonio Bertran es troba amb el
nucli de Sant Martí d’Aravó, del qual, a La Cerdanya de
sempre, ens explica que “és un conjunt d’edificacions, a
dreta i esquerra del que fou calçada romana, la via ceretana,
i a ambdós costats del pont, els fonaments del qual
també són romans.” Cèsar August Torras, en la seva
Cerdanya, explica que Saneja —carretera amunt— es
troba enmig de “frescals i verds envoltants.” I “au pied
du versant des montagnes de la vallée de Carol et à 600
mètres environ de la frontière internationale. Le site est
agréable avec de vives fontaines et la belle rivière de
Carol qui y répand la fraicheur et entretient la verdure”,
en diu Albert Salsas a La Cerdanya. Mentre, Juan Antonio
Bertran ens comenta que el nucli està “molt ben
traçat amb carrers ben anomenats; carrer de l’església,
carrer del Mig, carrer de Ponent, ... té bells portals, restes
d’una garita voladissa que revela la seva antiguitat,
balcons plens de flors i un preciós abeurador.”
Continuant carretera es fa cap a Guils de Cerdanya,
on Pau Vila observa que les “cases muntanyenques
que formen el poble s’agrupen en carrers irregulars, en
una lleu depressió formada pel contacte dels restos
morrènics de la Vall de Querol i els estreps silúrics
recolzats al massís de Coma Armada”, convertint el
nucli en “una excel·lent mirada de la Cerdanya”, segons
ens indica Josep Vallverdú a Els rius de Lleida. En
aquest poble, comenta Juan Antonio Bertran, val la
pena contemplar “la seva església, potser la més bella de
El pont de Sant Martí
la Cerdanya,... dedicada a Sant Esteve.” Per la seva
part, Josep Vallverdú, canviant d’indret, ens conta que
“el pont damunt del riu de Guils es troba al nord del
poble, un pont sense arc, amb forat de secció quadrada
i tres o més cascades pels voltants.” I és ací, a Guils, on,
d’excursió, Josep M. Guilera, a Excursions pels Pirineus,
ens explica que “de bones a primeres, els camins, que a
Guils fan de carretera, estaven coberts d’una capa uniforme
i compacta d’un gel allisat, i on a penes emergien
unes puntes de rocs invisibles... No ens podíem evadir
dels llisquents canals en pendent que circulaven entre
altes i invisibles parets de tanca.” Malgrat aquest inconvenient
del fred hivernal, un anònim, a Un poblet quiet
en moviment, recordava que el poble se li “va presentar
tranquil i bonic, amb cases antigues ben conservades i
gallines i tirons com únics habitants del carrer. Es respirava
la calma del passat, però s’hi veien els serveis