La Cerdanya - vall de Pi

Sant Martí
dels Castells
382
La Cerdanya
Sant Martí dels Castells
En aquest indret, dues llegendes ens surten al pas. L’una, sobre la guerra de la Independència, ens
conta —seguint el mateix autor— que, “en reconeixement a la gran i exemplar defensa que havien fet els
de l’interior, van decidir retre’ls honors en la seva rendició, i per aquest motiu van formar a banda i banda
de la porta per on havien de sortir els defensors. La seva sorpresa va ser gran quan només van veure sortir
i passar, pel mig de les tropes que retien honor, un home sol, i a més coix... els altres havien mort tots.
Només el coix havia pogut sobreviure i ell sol havia defensat la fortalesa les darreres hores. Des d’aquell
moment va quedar-li el nom de castell del Coix.” Per això, Salvador Capdevila escriu: “Aquell exèrcit que
en triomf corria / l’Europa ambicionant l’Univers, / en el castell de roques, aquell dia / hi deixaren, vergonyosos,
sos llorers.”
Gustavo Adolfo Bécquer ens conta una altra llegenda, la de la Creu del Diable (Rimas y leyendas).
La ubica en aquest indret, on veié “una pelada roca, a cuyos pies tuercen éstas su curso (les aigües del
riu), y sobre cuya cima se notan aun remotos vestigios de construcción....” Vestigis de la casa del senyor
del Segre, senyor del castell i les terres, malvat cavaller perquè “no sé si, por ventura o desgracia, quiso
la suerte que este señor, a quien por su crueldad detestaban sus vasallos, y por sus malas cualidades ni
el rey admitía a su corte, ni sus vecinos en el hogar, se aburriese de vivir solo con su mal humor y sus
ballesteros en lo alto de la roca en que sus antepasados colgaron su nido de piedra.”
Endimoniat, de la seva armadura en feren una creu que la llegenda conta que es troba “a la derecha
del tortuoso sendero que conduce a este punto (Sant Martí dels Castells), remontando la corriente
del río y siguiendo sus curvas y frondosas márgenes (...). El asta y los brazos son de hierro; la redonda
base en que se apoya, de mármol, y la escalinata que a ella conduce, de oscuros y mal unidos fragmentos
de sillería.” Una creu que un nadiu li explicava: “Pues se engaña usted de medio a medio; porque
esa cruz, salvo lo que tiene de Dios, está maldita...; esa cruz pertenece a un espíritu maligno, y por
eso la llaman La Cruz del Diablo.”
la capella de Sant Nazari, una de les esglésies inacabades
del Pirineu” però, —diu— “me’n vaig haver de tornar,
sense trencar la closca de l’ou.”
Sense deixar el veïnatge, anem cap a Pi i Cortariu.
El primer, prop de Bellver, per a Pau Vila a La Cerdanya
tenia els “barris d’El Padró i El Raval....” Salvador
Capdevila el troba, discret, ... “jaient entre
arbreda que un riu assaona, / privant-li una costa de
bon matí el sol; / a Pi, la muntanya de prop brises
dóna. / La vall amorosa li fa de breçol. / El riu, que en
ses vores un temps es va seure, / regant-li la prada el
vesteix de verdor / i ensems que l’abeura, / murmura,
murmura una eterna cançó.” Les cases, per a Joaquim
Santasusagna, “sota el sol, lluen agrupades a l’entrada
de la reclosa valleta que davalla del coll de Tancalaporta.
Llurs teulades vermellegen i tota la vista del
llogarret, de sobre el torrent estant, dóna una sensació
de polidesa i adhuc d’importància.” Per la seva part,
Joan Obiols a El desert verd comenta que “el nom de
poble més curt i clar de la Cerdanya... és aquest. Però
la mida del nom no es correspon ni amb el nucli més
petit, ni amb el més decadent, ni el més oblidat. Pi, un
poble de la baga amb més de quinze cases obreres
d’una quarantena que en guarda el registre oral, és, per
mèrits propis, el poble pagès de la Cerdanya... Pi és
un poble corpulent, cepat, fort. Les cases, les quadres