La Cerdanya - vall de Pi

Els nous banys
de Dorres
Exvot de
Font-Romeu
312
La Cerdanya
Quelcom més enllà es treu cap a Dorres, una “agrupació
—segons Pau Vila— de cases pageses marcant
carrers irregulars, en els vessants meridionals del Carlit,
on sembla que s’hagi aturat el rodolament dels blocs granítics.
El caos gris i pelat arriba fins a arran del poble”,
motiu pel qual Yves Hoffmann diu que és un “curieux
village construit aux limites des déserts du Carlit”. Granit
que, per altra banda, —continua explicant-nos—, “ha
donat fama de bons picapedres als homes de Dorres”.
Amb tot, segons Miquel Martzluff a Les hommes du granite
dans les Pyrénées Nord-catalanes, “queda ben poca
cosa d’aquest ofici que un dia va donar ocupació a tants
obrers i que produí un patrimoni tan esplèndid”.
En el poble, les cases, per a J. Ferrer a Font-Romeu
et Cerdagne, “se cachent dans des bouquets d’arbres”.
El conjunt és vist per Juan Antonio Bertran com un
grup de grans cases de pagès, de pedra o de colors ocre
o rosa, amb líquens daurats damunt llurs llosats de pissarra,
que envolten l’església romànica de Sant Joan
Evangelista”, mentre que Emmanuel Brousse s’adona
que “ses blanches maisons s’aperçoivent, à travers la
verdure”. Amb tot, diu que el nucli no té “rien de bien
remarquable. Les maisons sont disposées comme à peu
près toutes celles de la Cerdagne: grandes cours précédent
le corps de logis; hangars couverts où l’on entasse
le bois, le foin, la paille; écuries pour le bétail, etc.”.
Per això, Jean Baró ens descriu certs elements del nucli
tot dient que “tout autour de la place, aisément l’on
peut voir, / La coquette fontaine, le bassin, l’abreuvoir
/ Et la charmante église, surmontée d’un clocher /
Témoin énergueilli, de tant de destinées”. No obstant
això, Juan Antonio Bertran hi descobreix “un preciós
poltre i, una mica més allunyats, els safareigs públics
d’aigua calenta natural, que brolla a uns 34º C, a la
vora de l’abeurador i la font d’aigua molt fresca”. A
més, en destaca que “el 1960 es descobriren uns banys
de granit... L’aigua brolla i transcorre lliurement i els
banys es troben en plena naturalesa, a curta distància
del poble, més avall, i estan sempre plens de gent...
amb fred o neu”, “tot desprenent —diu Xavier Febrés—
una lleugeríssima flaire pròpia de la seva composició,
però que la meva filla va qualificar en alguna ocasió
«d’olor d’ou dur» amb una ganyota suspicaç”, motiu que
porta a Jean Baro a dir de la deu que “tu remplis l’atmosphère
de tes vapeurs de soufre / Tu viens des profondeurs
ou quelque immense gouffre / Des entrailles
d’un sol ou en feu permanent / Réchauffe mers et terres,
êtres morts et vivants”.