La Cerdanya - vall de Pi

396
La Cerdanya
Vima i la princesa asteca
En aquests indrets, no podem oblidar-nos de la casa o mas Vima (o Bima), que, per a Fernando Ledesma
a la Guia de la Cerdanya, “a l’antigor era molt més important que ara i s’hi aplegaven moltes famílies,
al proper poble del Quer Foradat gairebé no hi havia ningú. Va esdevenir, però, que la gent de Vima
va emigrar al Quer, prosperant aquest poble mentre Vima s’esllanguia. Això va ser fins que sols hi va restar
una família.” La casa, a ulls de Salvador Redó, “conserva l’aire d’antiga mansió pirinenca.” I fou ací,
segons la llegenda, on anà a viure, en un primer moment, la princesa asteca Maria Xipaguacin, muller
de Joan Grau, baró de Toloriu. Delicada, va morir, i fou enterrada amb un tresor a Toloriu. Tomba i tresor
cercats i recercats en moltes ocasions. Hi ha qui afirma, però, com ara Josep M. Armengou a la Guía de
la Catalunya misteriosa, mágica y paranormal, que “quienes lo descubrieron silenciaron exprofesamente
el lugar exacto del hallazgo.” Llegenda rebatuda per Rosalia Pantebre a Vima i el Querforadat perquè
“fou difosa —al segle XX— amb tal premeditació que s’enganyà a les ments més càndides, i s’arrelà tranquil·lament
perquè ben pocs intentaren escodrinyar-se els detalls.”
A Pont de Bar, Juan Antonio Bertran es troba que
“el poble, de cases senzilles i ben col·locades, sembla
recuperat de les seves calamitats —referint-se als
aigüats de 1982— i continua, com sempre, mostrantse
molt d’aquest Segre que, tot i essent el causant de
tanta desgràcia, és el gran creador de vida.” Destruït
per l’aiguat, l’administració féu un poble nou el qual,
per a Joan Obiols a Nits de taverna, “és més solà, és
clar, però és un poble gris, amb molt ciment i espais
amples i despullats.” Dins d’aquest terme municipal,
Joan Obiols veu que Castellnou de Carcolze “és —ho
sembla encara avui— un castell. Les cases —les velles
i les restaurades— s’abracen al damunt d’una roca, i
fins fa pocs anys, els seus badius esperaven cada migdia
el pas del sol. Allà —als badius— els de Castellnou
estenien la roba, guardaven la llenya, feien eixugar
la collita o buscaven l’escalfor del astre rei. D’això,
fa ben pocs anys....”
Fent un tomb en el paisatge, podem prendre la
sinuosa i estreta carretera que ens mena cap a Lles.
Abans però, al pas, cal endinsar-nos a Senillers. Josep
Vallverdú en Els rius de Lleida ens anota que “Senillers
és una arbreda immensa, amb un balneari de perfil
antic i reposat al mig. Quan entreu en aquells jardins,
sentiu la pressió del repòs, i calleu. Fins i tot els rossinyols
que refilen a les bardisses semblen fer-ho en
falset o un xic allunyats.” Altre temps era un important
balneari que per a Albert Salsas en La Cerdagne espagnole
es troba “bien situé au milieu de la verdura, au
débouché même de la vallée d’Aransá, est une construction
moderne très prope, comprenant hôtel, café,
jardi avec un petit parc” i que, segons Cèsar August
Torras “compta amb cinc manantials, un d’ells de distinta
mineralització que’ls altres.” I fou aquí on “alguns
historiadors i crítics volen que Don Joan Maragall