La Cerdanya - vall de Pi

lesa del Puig (...) Tant el campanar com la part corresponent
al presbiteri estan fortificats amb sageteres, espitlleres,
etc. Mentre que observem en el passadís central una
sèrie de lloses sepulcrals procedents del cementiri que
avui és jardí al voltant del temple. Conserva algunes peces
de gran interès artístic. Al davant —continua dient— s’hi
ha muntat la Creu de Turet, creu de terme del segle XIV
que es trobava prop del camí de En Calvera”.
La farmàcia que, per error d’una lectura paleogràfica,
havia pres la fama de ser la més antiga d’Europa regentada
per una mateixa família, té, entre d’altres coses,
segons Cutchet, “un armari amb caixes policromades,
d’estil renaixement, i amb imatges i noms de Sants benefactors,
com Santa Llúcia, és el millor de la col·lecció
d’una vàlua incalculable... Una prestatgeria barroca, anomenada
«cordiale», que en alguns llocs en diuen «l’ull de
l’apotecari», on hi ha gran quantitat de pots amb noms
de productes tòxics; preciosos pots renaixentistes...” Una
interessant farmàcia que, durant un temps es contradeia
per la manca d’una de real. Per això, a Crónicas de las
fronteras, M. Dolores Serrano, un punt enfadada, manifestava
que “mientras en Llívia no pueda la cronista
comprar ni una aspirina, la cronista no hablará de la farmacia
de Llívia. ¿Entendido? ”. Ara ja en pot parlar-ne.
Antany i força temps després, gràcies a la seva
situació d’enclau fronterer va poder gaudir d’un cert
comerç al carrer Mercadal. Per això, Emmanuel Brousse
a La Cerdagne espagnole ens diu que “c’est là que
sont installés tous les boutiquiers, que se concentre tout
le commerce de Llivia, consistant surtout en articles
prohibés en France: allumettes, poudre, cartes à jouer,
tabac, alcool, etc.”, productes gairebé destinats, en una
gran majoria, a un contraban que per a M. Ardouin-
Dumazet a Voyage en France “s’exerce activement, malgré
la ceinture de douaniers qui entourent ce petit
Llívia 337
La torre Bernat de So
La creu
d’en Toret
I, potser, aquesta particular situació d’enclavament va fer que “una infanta d’Espanya sentís també el
caprici de visitar Llívia”, tal com ens apunta Rafael Gay a La Cerdanya. Aquell dia, després de campanades
i actes religiosos, també havien d’anar a la Torre Bernat de So on hi havia l’ajuntament. Tothom es preguntava
si la infanta podria passar —diu— per “aquella escaleta feta d’esglaons de pedra gastats, que
devien ser nius de sargantanes. Ja a dins, mentre l’alcalde li pregava que s’interessés per la vila fidel...,
l’esguard de la infanta es posava en les bigues corcades i en les parets encrostonades...” d’aquell “torricó
de teulada plana i inclinada que és la ‘Cárcel Real’, amb data i tot: 1824” com el descriu Josep Vallverdú
a Catalunya. Visió 3, on veu, a més, que “l’espitllera de damunt de la llinda devia servir per donar
ventilació, i el forat al costat de la porta per passar hi el pa i l’aigua. Totes les comodidats.” Presó a sota i
un ajuntament al pis superior. Per a M. Dolores Serrano a las seves Crónicas de las fronteras, “la única
ventaja de este palomar consistorial era, al parecer, que los concejales podían darse tortas sin tener
siquiera que levantarse del asiento.”