La Cerdanya - vall de Pi

386
La Cerdanya
La vida camperola a les masies
Malniu era una casa pairal arraconada als contraforts del Pendís, emblanquinada moltes vegades, i amb
angles d’escairats de pedra que reflectien la claror verda de les pomposes nogueres, de brancatges ufanosos
estesos damunt dels amples llosats de la masia. Malniu era el centre vital de l’estol de masades que formaven
el patrimoni de Can Ponsà. D’elles la més propera era la de “Micerpi”, posada entre camps de blats suaument
recolzats als darrers contraforts de la torrentera de Garravet. Terres de secà que donaven sègol a carretades.
No gaire lluny, entre prades luxuriants i trumferars ufanosos, la de “Can Manjolet”, ambicionada per tots els
masovers. Més enllà, camí de Cerdanya, la “Torre de Cadell”, amb casa vella de llindars de pedra i restes de
matacans i espitlleres d’arcabussos que havien presenciat les històriques trifulgues hagudes contra els partidaris
dels senyors de Nyer. Dalt de la muntanya, entre els recolzes dels vessants de les Asqueres i del bosc d’Orriets,
l’heretat de l’“Ingle”, feréstega i amagada, sota de glevats vellutats i d’avetars negrosos. I encara quedaven
més allunyades les masies de “Santa Magdalena”, de “Pi” i de “Prullans”, enmig de terres fresques regades
pel Segre i amagades sota salzeredes i alzinars amb brancades de color d’or dels vells altars.
Rafael Gay de Montellà
La Cerdanya
dor manifesten per la seva banda que “potser el que ha
donat més nom i més coneixença al petit llogarret és la
Torre de Cadell, la qual seria el lloc originari del llinatge
dels Cadell, que tan coneguts foren per les seves
accions de bandositat.” Seguint el mateix autor, podem
saber que era molt usual anar a la font de Torrelles. En
canvi, “a la font de les Síndries no s’hi podia dur a beure
les vaques, perquè es botien.” En qualsevol cas, Joan
Obiols en el seu Desert verd ens descriu l’actual poble tot
dient-nos que, “en realitat, Beders és un poble de quatre
o cinc cases, acompanyades d’una desena d’habitatges
de segona residència. Vet aquí, el tou del poble.”
“Una de les més belles valls, —per a Enric Cuyàs a
L’Abella d’Or. Pirineu— és la que acull el poble de Bor...
enmig de verds i exuberants prats.” En aquest nucli, Juan
Antonio Bertran es troba amb “una àmplia plaça a la
part alta, on se celebren les alegres festes locals, i de la
qual surten tres carrers; el que l’uneix amb Bellver, als
costats del qual es mostren bons masos a través de grans
portals; el que dirigeix a l’església romànica de Sant
Marcel... Aquest segon camí es divideix... per unir distints
petits caserius i masos amagats en una bella fondalada,
envoltada de turons. El tercer camí l’uneix a Pedra.”
I si esteu ací, Joan Obiols a Desert verd ens conta que “al
barri del Serrat neix el camí que va a la Fou de Bor, un
paratge misteriós i fantàstic que els borencs han santificat.
I és que, des de temps llunyans fins als nostres dies,
la Fou ha estat el rovell de l’ou de les històries i de la
història de Bor.” La localitzarem, d’acord amb Josep
Closas a la Cova de la Fou de Bor, “en un terreny pedregós,
acinglerat i d’aspecte ferèstec, amb escassa vegetació,
el paisatge del qual, gràcies a les aigües de la Fou,
contracta amb l’aspecte gemat de la clotada de Bor.”
Santa Eugènia de Nerellà