La Cerdanya - vall de Pi

Atac i defensa
de Puigcerdà
[gravat de 1874]
282
La Cerdanya
La vila emmurallada
Puigcerdà, des de l’antigor, havia estat emmurallada i fortificada en diverses
ocasions. Algunes d’aquestes estructures de defensa existiren fins a
les darreries del segle XIX, motiu pel qual Victor Hugo a Les Orientales
esmenta la població amb “sa bastille octogone”, mentre que J. Henry a Le
guide en Roussillon... comenta que, tot anant cap a Enveig, passa “longeant
le petit étang de Cerda qui est sous ses murailles”. En tot cas aquestes
defenses diferien molt de les antigues. Per això Pierre Vidal, a Guide... des
Pyrénées-Orientales, manifesta que “on nous avait souvent parlé des remparts
de Puigcerda et nous avions cru à des murs construits avec des moellons
et de chaux. Quel ne fut pas notre étonnement quand nous ne trouvâmes
que de minces barrages en papier mâché ou en argile qui ne résistaient
pas aux coups de poings”. En qualsevol cas, com deia Pau Vila a La
Cerdanya, “avui ningú diria que la vila de Puigcerdà hagués estat amurallada,
puix a penes en queda rastre i la influència dels diversos recintes
en la urbanització és ben poc visible”, cosa reafirmada per Josep Pla a
Imatge de Catalunya quan comenta que “dels seus antics closos emmurallats,
Puigcerdà no en conserva cap rastre”. Només, comenta Jaume
Bragulat a Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa, “en començar el segle
restava en peu un sol dels vuit portals que sembla que havia tingut la Vila
al llarg de les seves fortificacions. Era l’anomenat de l’Escola Pia,
emplaçat al començ del carrer del mateix nom”. Muralles i portals que
s’anaren enderrocant, tot i que als puigcerdanesos, segons exposen
Sebastià Bosom i Martí Solé a Carrers i places de Puigcerdà, “encara els
costaria quelcom fer noves construccions fora d’aquell perímetre tancat,
al qual semblaven estar habituats i, de fet, no els seria fàcil trencar
aquesta barrera psicològica, fora de la qual es continuaria anomenant
‘extramurs’”. Vila emmurallada fins a les guerres carlines. Per això, Àngel
Guimerà ens rimava el 1874 quan en sortí victoriosa la Vila d’un setge
carlí: Que’ls pobles sans del plá fins á la serra /diran al món, que al veure’t
t’ha admirat: “per mes que atroni’l monstre de la guerra / sols tinga
Puigcerdà un engrú de terra, / hi haurá Patria y Vistoria y Llibertat”.
dagne espagnole ens dóna a conèixer que, sota el pseudònim
Rosselló, algú va escriure que “Puigcerdá, en dépit
des frontières, est restée la capitale de la Cerdagne. Cerdans
espagnols et français s’y donnent rendez-vous et s’y
coudoient. C’est la seule ville de ce pays si campagnard...”,
fet que fa comentar a Josep Vallverdú a Els rius
de Lleida que la vila “és el rovell de l’ou, la referència
màxima”, mentre que Xavier Febrés a El Pirineu, frontera
i porta de Catalunya, reiterant conceptes i sense
poder-se escapar de la trista divisió cerdana, comenta
que “una de les coses amb què qualsevol cerdà està absolutament
d’acord, al marge del color del seu passaport,
és que Puigcerdà és la capital comarcal de tota la Cerdanya.
Tant al nord com al sud de la ratlla de frontera,
Puigcerdà és anomenada «la vila», a seques”, ja que, com
diu Josep M. Guilera a Pirineu a trossos, “per un acord
tàcit, la capital de les dues Cerdanyes és Puigcerdà. Ens
sembla això, no obstant, que resulta una capital a mitges”,
cosa que justifica per una manca d’interès cultural
d’aleshores, fet contradit, en part, per Joaquim Casas a