La Cerdanya - vall de Pi

322
La Cerdanya
encara part de son emmarletat.” Del castell, segons
Bertran —autor molt més modern—, “queda un gran
mur amb fragments en opus spicatum i les bases de les
seves tres torres”, mentre que Yves Hoffmann explica
que “les solides murailles de granit de son église romane
s’éclairent de la grâce un peu maladroite d’un portail
roman, aux tores naïvement sculptés aux colonnettes
qui paraissent ici plus courtes et plus trapues d’être
de leur base.” En tot cas, Pep Collelldemont, després
de lloar l’arquitectura del temple parroquial, diu que
“per mi, el gran temple de Llo són les gorgues del
Segre, una vall encisadora per on fa les seves primeres
passes de nounat el riu Segre.” “Allà on neix i s’escola
la font del Segre —ens explica Joaquin Santasusagna
en Les serres encantades— vibra un encís feble. A l’entorn
tot és desolat, l’herba amb prou feines brota entre
el roquisser... La font és constituïda per uns petits
brolls silenciosos que s’espargeixen i corren modestos.”
Cal no oblidar-se tampoc de les grans masades
com ara el mas Girvés, del qual E. Cortada, a Le mas
Girvés, de Llo et son retable, ens comenta que “est admirablement
situé à l’entrée des gorges de Llo, dans un
site charmant, au bord du Sègre qui naît en amont
pour aller s’écouler en Espagne. Des bâtisses immenses
se développent autour de deux grandes cours, maison
habitation, dépendances, granges, étables, et
même une chapelle particulière.”
Una mica més enllà, entre Sallagosa i Llívia, s’entra
al terme d’Estavar. El primer nucli que ens surt al pas
és Bajande, que, vist per Cèsar August Torras, és “un
petit poble... situat en un fons abrigat, envoltat de
pelats tossalets. En un d’aquest tossalets s’aixeca la iglesia
parroquial.” Juan Antonio Bertran hi veu “alguna
casa senyorívola, bons masos, molta aigua que va relliscant
al costat dels camins, de font en font, d’abeurador
en abeurador.” Més enllà, el cap del terme municipal,
Estavar, està “tocant al triple aiguabarreig dels riuets
d’Egat i Angust i el Segre”, tal com ens ho fa saber Pau
Vila, altrament batejat per algú, com explica Juan
Antonio Bertran, com “le Nice cerdan.” Per a Maria
Dolores Serrano, en les seves Crónicas de las fronteras,el
poble “no es muy grande..., es un pueblecito silencioso,
de calma maciza, que no perturban más que los chillidos
de los pájaros, el chirriar de las ruedas de un carro
y alguna radio demasiado alta.” Entrant a la població,
Emmanuel Brousse remarca: “on commence par trouver
l’église très ancienne (XII e siècle)”, destacant, a
continuació la visita “au château et aux vergers de Figarolas.”
De l’edifici ens comenta que “entouré de granges,
d’écuries proprement tenues, est précédé d’une
grande cour. On accède au premier étage par un large
escalier en marbre blanc, Là, on visite d’abord les diverses
pièces du château, salons de réception, salle à man