La Cerdanya - vall de Pi

Josep M. Junoy
364
La Cerdanya
Cases d’escadarcs
Potser era la casa més bona en patrimoni, cal Balart. Tu, Pep, deus saber prou quina és?.. És aquella
casa gran, esquitxada de finestres petites, algunes amb reixes, que dóna a la carretera general. També
té la seva història, cal Balart. Tot comença amb el casament d’un cabaler d’Alp amb la pubilla de cal Sastre
d’Escadarcs. Aquell cabaler era traginer de vins, entre altres productes, i, amb el temps, el nom de la
casa va canviar de Sastre a Vinater. Com que el negoci li anava rodó —la seva ruta principal era la de
Puigcerdà a Ripoll i va arribar a tenir quaranta-vuit matxos—, si va voler continuar l’ofici va haver de fer
una casa nova amb les quadres i els magatzems més grans. I, és clar, com que ell es deia Francesc
Balart, doncs a la casa nova li van començar a dir cal Balart, i fins avui. I cal Vinater, la van arrendar a
una altra gent que van continuar el negoci del vi, però ja no feien de traginers... Cases rai! Cal ferrer era
una de les ferreries més bones i velles de la Cerdanya. Quin ferrer, el Joan! Cada any, passaven per les
seves mans tres mil ferradures. I tant! Ferrer de màquines i d’eines de la terra. S’havien de saber adobar
com les adobava ell... Pics, punxons, escarpres, eines de tall... Què t’has cregut, el Ferrer d’Escadarcs!...
A la ferreria s’hi havia arreglat més d’un tracte. Si no hi havia acord entre el comprador i el venedor, ell
migpartia el que demanava l’un i el que en donava l’altre i feia arribar el tracte a bon port... I cal Cornet,
no sabeu de què li ve el nom? Diu que per temps tenien en aquella casa l’església de Sant Jaume i d’aquí
li ve el nom. Amb la protecció del sant tenien el cor net. Aaah, no la sabíeu aquesta, eh?
Joan Obiols
Nits de taverna
caduca que acaben entremesclant-se amb un preciós
bosc de pins.” Carrers i plaça que tenen, per a M.
Dolores Serrano i a la llum “lechosa, matizada, diáfana”,
“un aire estático, añorante.” Màrius Carol, per la
seva part, observa que “és un poble que ha tingut un
creixement residencial, on abunden xalets de gust
desigual”, cosa que es matisa en El llibre turístic d’Alp,
Molina, Masella, quan diu que “la vila d’Alp, tot i que
ha crescut molt gràcies al turisme, ha sabut mantenir
l’encant dels pobles construïts sota els paràmetres de
l’arquitectura pirinenca. Les cases (amb els seus sostres
pissarrosos i les seves finestres finestres amb
batents de fusta) i els carrers s’agrupen al voltant de
l’església parroquial”, des de la porta de la qual Josep
M. Junoy contempla “amb una insistent encuriosida
melangia... el vell cementiri abandonat, enreiçat d’escardots
i de malves.”
Ens enfilem vall amunt. De la vall de la Molina,
Cèsar August Torras apunta que “els paisatges van fentse
aspres y encongits; ab tot el curs del riu és sempre falaguer
y vorejat de verdor. En amunt a l’esquerra hi corre
la ferrada via y més amunt encara la nova carretera.” En
qualsevol cas, en arribar a la Molina, Albert Salsas ens
comenta que “le site est charmant de fraîcheur et de verdure:
c’est une ample conque formée par la rencontre de
trois larges vallons et couverte de vastes pelouses où paîssent
de nombreux troupeaux de vaches et de juments.” I,
aquí, Cèsar August Torras en fa adonar que “altes montanyes
emboscades s’alçen per tots indrets... Ab tot la
esplèndida boscuria ha anat mimbant aquest darrers anys
desapareixen bella espessedat de sapats pins y abets.” No