La Cerdanya - vall de Pi

Talló
384
La Cerdanya
Per la Baga de la Batllia
Més terrenys de sembrada, que les màquines han netejat —a la Cerdanya gairebé ja no es manegen falç
ni dalla—, donen pas a un lloc que és un miracle de verdor . Els arbres i l’herbei ho constitueixen tot. El
sinople es matisa i l’estampa és de gran to. No sembla que se sigui en terra habitada, sinó que, amb un
cop d’encís, hom ha estat transportat a un indret màgic. El verd té esclat o empal·lideix, el sol li presta
transparències esgrogueïdes o l’ombra l’enfosqueix, però ell ho és tot. La terra és encatifada de sedositats
altes, flonges, espesses, entre les quals les flors encenen llurs colors. Els verns, els pollancres i els
àlbers limiten els tapits i els camins, i llur tonalitat, més obscura que la de l’herbei, fa brillar el peluix joiosament.
¿D’on és anticipació aquest paratge fascinant? Els passos porten a Bor i, potser perquè els ulls
són encara enlluernats de miracle, les cases que componen el llogarret no saben ésser atractívoles.
Les terres de sembra —despullades— acaben de desfer l’encís, però l’enartament ha de renovar-se. Vora
Pedra la beutat feta terra ha de tornar a entretenir els passos. Les catifes sedoses s’estenen novament i els
arbres els presten ombra i realç. Un torrentó, amb poc bruit d’aigua, transcorre entre la delícia dels prats i un
pontarró d’escenografia deixa travessar l’humil corrent. Quan alguna vaca, amb el posat calm, transita per
aquest lloc vetust, hom espera que sorgirà la parella de pastors per a començar l’idil·li. Els personatges no apareixen,
però l’escenari s’imposa per si sol. Sobre els prats i l’arbrat s’eleven les cases de pedra, amb l’església
esventrada, al capdamunt. ¿Per què fou destruït aquest bell edifici, que tenia una antiquíssima ascendència?
Cal pujar, encara, i Riu es mostra sobre una vall reclosa. Les seves cases són esbarriades sobre un
fons negre de vegetació. El paisatge, però, sembla haver aturat una mica el somriure per adoptar un cert
aire de seriositat.
Joaquim Santasusagna
Les serres encantades
ver”, segons Juan Antonio Bertran. Una bella esglesiola,
malmesa altre temps, era cantada per Emili Foxonet
a Itinerari espiritual: “És cada pedra una ferida, /
cada forat un niu d’ocell, / tot la nit l’òliba hi crida / hi
empremta el temps el seu segell.” I Joaquim de Camps,
a Les cases pairals catalanes, veu, a través de cal Pons,
que “Caborriu està voltat de prats luxuriants afitats per
fileres de saules i tanques d’estaques per a guardar-hi
els caps que pasturen dintre el clos. Ací i allà, arbres
fruiters, sobretot pereres, productores d’aquelles peres
prestigiades alhora pel sabor i pel perfum.” I, d’aquests
indrets, Rafel Gay de Montellà a La Cerdanya ens
conta que... “la Roser seguia les entremaliadures de la
colla de vailets i mosses que capitanejava el Bielet de
«Micerpí», i amb ells pujava per les torrenteres de
Gavarret i de Bor a cercar móres granades... la llaminadura
dels gerds. Pujaven al bosc de l’Ingle a cercar
rovellons... ous de reig, orellanes i corretjoles.”