La Cerdanya - vall de Pi

demostren les seves paraules: “le spectacle dont on jouit
du sommet de Carlit est merveilleux. On voit un trèsvaste
horizon de montagnes, de lacs, de paturages et de
déserts pierreux”. Henry Russel també hi descobreix les
grans pastures i, per a ell, “c’est le pays par excellence de
la santé, de la lumière et de la liberté où il ne fait en été
ni chaud ni froid et où jouit d’une vie splendide.” Un pic
des del qual, segons Emmanuel Brousse a La Cerdagne,
“on jouit d’une vue très étendue et très belle.” En qualsevol
cas, Estanislau Torres, si bé troba que “la zona del
Carlit, on es troba el llac de les Bulloses, és molt majestuosa”,
reconeix que “és, també, un pèl trista.” Amb tot,
el veu com “un cim amb forta personalitat.” Un pic del
qual Ramon Blasi comenta a Meitat de França: “...i el
Carlit, Carlit gavatx, / que ets català i no t’ho penses!”
Ara bé, si el Carlit és alçada, corpulència i zona de
llacs, un dels accidents geogràfics que més literatura ha
generat és la serralada del Cadí, que Georges Beaume
veu com “une muraille de granit qui semble vêtue d’une
robe de velours lilas descendant en larges plis vers les cultures,
et dont les dents de scie, très longues, reluisent, ce
soir, de neige et d’or.” Salvador Capdevila, en Terres cerdanes,
fa explicar-se a la serralada tot responent al turó de
La Cerdanya 279
la Bastida quan aquest pregunta qui l’ha interromput:
“—jo; que si bé d’alçada no en tinc tanta, / ni llamps, ni
trons ni el temporal m’espanta / puix sóc de penyes tot:
sóc el Cadí.” Aquest, al poema Canigó, de Jacint Verdaguer,
és descrit així: “És del Cadí la serralada enorme /
ciclòpic mur en forma de muntanya, / que serva el
terraplè de la Cerdanya / per on lo Segre va enfondint
son llit. / Resclosa fóra un temps d’estany amplíssim, / a
on, en llur fogosa jovenesa, / aqueixos cims miraven la
bellesa / de son front avui esblanqueït.” I, en el seu capdamunt,
fou Isidre Escofet qui s’inspirà per escriure en
Cançó del poeta vianant la seva experiència: “So passat el
jorn a dalt del Cadí; / aygua som begut a Prat d’Aguiló;
/ lo que jo so vist... si us cabés dî!... / desde dalt dels cims,
qu’es bell l’horitzó!... — Congestes de neus; be’n so trepitjat!
/ y escamots d’isarts, més d’un en so vist!”. En
canvi en Joanet i en Lluïset de Martí Genís a la Reineta
del Cadí contemplaven la serralada tot observant “el blau
fosc de sos rocams immensos, tallats en aspres xaragais i
punxagudes crestes, cortina enganyant a la mirada amb
una semitransparència cristal·lina, barreja d’aire, d’aigua,
com colossals safirs, per sobre les serres i fondalades veïnes
que li feien de monstruosa escalinata...” B
La Tosa d’Alp
des del campanar
de Puigcerdà
El Cadí