La Cerdanya - vall de Pi

carrerons i places per on solia anar Josep M. Junoy tal
com ens explica a El gris i el cadmi quan diu, per exemple,
tot recordant el seu amic Eduard Egoscue, que
“pujava jo per un dels pintorescos carrerons de la vessant
nord-est de Puigcerdà”. També, compartint amb Déodorat
de Sévérac, “a mitjan estiu, en colgar-se el sol... —
un got de Banyuls— sentats en la terrassa d’un cafè de
Puigcerdà, voltats de la verda vall de la Cerdanya”.
Un record no tan agradable el tingué Ventura
Porta —com ens conta Rafael Vallbona a La comuna de
Puigcerdà— quan, molt jovenívol, va ser detingut pels
Estiuejants
Puigcerdà 285
A boca foscant, quan la temperatura es torna agradable, el caminet
de grava que envolta el llac s’omple de la colònia dels estiuejants de
Barcelona. Els senyors, amb copaltes i corbates de nus, mouen amb
afectació els bastons de mànec de plata o ivori; les senyores, abrigades
com en ple hivern, garlen sense aturall de les modes de París. Hi
ha una munió de minyones que arrosseguen cotxets de nadons o
donen el berenar a criatures rosades i grassonetes, angelets acabats
de sortir de les estampes religioses. Uns quants adolescents vestits
de mariners juguen entre la gent gran i els seus crits s’imposen sobre
la gatzara dels ocells als arbres.
Joan Peruga
Últim estiu a Ordino
soldats el 1939 prop del mas de Bordes. Aleshores, diu
que “des d’allí em dugueren a Puigcerdà, vila de carrers
deserts, de botigues només entreobertes, tota ella
silenciosa, embolcallada per la flonjor de la neu, adornada
amb caramells de glaç que penjaven dels ràfecs”.
Penjolls glaçats perquè a ulls del vailet Martí Solé, com
ens conta ja de gran en El meu carrer, “llavors, als cors
de l’hivern, nevava molt més que no pas ara, i per
nosaltres els petits aquells dies eren una festa major.
Mai no en teníem prou de neu i sempre desitjàvem
que en caigués una mica més (...). Ja devíem ser una
mica més grans quan fèiem boles de neu i les tiràvem
enlaire tot intentant trencar les enormes candeles de
gel que es feien a la part més baixa dels llosats, tot penjant
sobre el nostres caps”. Vailets jugant amb la neu i
el glaç com ara els de Narcís Oller, com ens conta des
de Samperí en Nevant: “allotjat en un bell xalet voltat
de jardins i construccions industrials, al peu del riu
El passeig del 10 d’Abril
El Tixaire, un hotel de luxe per
als estiuejants del segle XIX