2. l'inter~s perla llengua catalana - Reial Acadèmia de Bones Lletres

316
MIREIA CAMPABADAL 1 BERTRAN
1 no foren només la llengua i la literatura catalanes les que es van veure
afavorides. Quanr al projecte de la redacció d'una nova histbria de Catalunya,
ja ha estat dir més amunt que es reanima, precisament, a partir de 1791
(sobretot, les qüestions entorn de la metodologia, que culminaren amb el
pla de 1804), i també els preliminars de la histbria (el tractat dels instruments,
el 1795, i I'explicació dels segells, un any després). En la mateixa dkcada,
nasqueren importanrs projectes hi~torio~dfics com les traduccions castellanes
d'obres de la historiografia catalana: la versió castellana anotada de la
crbnica de Muntaner -i la de Pujades- (1792) i la de textos juridics
rellevants, com les consritucions de Caralunya (1770). iniciativa de vida
efímera, o les ordinacions &En Sanracília ([1796] 1803).
Perb, per que cap dels intents de recuperació de I'antiga esplendor no
comengi a donar un resultat positiu fins a la decada dels go i durant el
període que ha estat titllat de xmoment fosc i contradictori de la nostra
histbria lingüística i lireriria, del qual encara caldria fer estudis profundsn
(GINEBRA 1992: GJ)? Quines degueren ser les causes d'aquest reviscolament
«intel.lectuala? Quina fou la veritable motivació dels acadkmics per treballar
amb una nova empenta?
Les particularitats del període no han passat desapercebudes i han cridat
I'atenció d'especialistes en diversos imbits de la filologia catalana. Mila Segarra,
després d'analitzar la tasca de fixació de l'ortografia catalana dura a rerme per
I'Academia durant aquests anys, ha afirmar que les apologies de la llengua catalana
i la resistencia passiva de certs sectors a la imposició del castelli, coma reaccions
en contra de la política assimilista dels Borbons, acabaren per edesvetllar en els
sectors cultes I'interes no sols per I'ús de la llengua propia sinó rambé pel seu
estudin (SEGARRA 1988: 151). Jordi Ginebra (iggz), davant la relativa proliferació
de gramitiques catalanes entre 1796 i 1821 (i amb una aparent disconrinuitat
de la tradició), con~lou~~~ que les preocupacions de reforma educa-
tiva a 1'Europa de la segona meitar del XVIII (Iligades a la «moderninació.
social i política de I'Estat) afavoriren la implantació de gramitiques en Ileri-
gua vulgar en el sistema docent i el catali, al final del segle, tenia prou
vitalitat per participar en el procés, malgrat quc la llengua triada pel poder
políric fos la castellana. Amb tot, aquesta afirrnació és valida per a les obres
de Joan Petit i Aguilar (1776-18zg), d'Antoni Febrer i Cardona (1804 i 1821)
774. Després de rebutjar la idea que es tractin de precedenrs o simptamcs de la Renakenp
(ni tan sols «indicis de recuperación de la llengua i culrura catalanes) i després d'analitrar-ne els
trets comuns i les circumstincies generals que en justiiiquen I'aparició: objrctius, modrlr de
Ilengila, qüescions sobre I'ensenyament, etc.