2. l'inter~s perla llengua catalana - Reial Acadèmia de Bones Lletres

PER ACABAR 341
il.lustrada, amb I'exaltació de la raó laica i del progrés, s'allunyava significativament
de la de diversos membres de la corporació barcelonina. La triomfant
raó moderna i laica (font primaria i quasi exclusiva del coneixement)
no entra de ple al clos de I'Academia i la tradicional raó cristiana domina
diversos discursos (especialment, els dedicats a la historia eclesiistica).
Tenint en compte aquest fet, la citaci6 que encapgala el present epígraf
ens podria confondre si no la contextualitz6ssim adequadament en el marc
del discurs del monjo del monestir de Sant Pere de Rodes, Benet d'olmera,
sobre els Iímits de l'auroritat i la raó. En aquesta dissertació, arpressa com
l'autoritat té una forp més gran en el cas de les ciencies teolbgiques (per bé
que tambe en la histbria, la geografia o la lingüística, irees de coneixemenr
totes elles prbpies de la Reial Academia de Bones LIetyes de Barcelona), fins
al punt que, en qüestions com la providencia de I'Ésser omnipotent, la
immortalitat de I'inima o la felicitat dels bons en l'altra vida, cal aferrar la
razón mejor y más fuerte y, sobre ella, como sobre de una tabla, pasar este
mar tempestuoso>, (fol. [jr]) En canvi, per a les coses que es troben dins de
I'esfera dels nostres sentirs, I'autoritat és inútil i únicament la raó por -i
en té el deure- conkixer i determinar al respecte. 1 tot i que aqucsr parell
de jutges suprems viuen en perfecta harmonia (sense interposar-se mai en
la jurisdicció de l'altre), constata que «la razón debe reinar ahora con absoluta
independencia)) (fol. [34); perb, aixb sí, en totes aquelles ciencies que
estan subjectes a I'observació i al raonament, com la geometria, I'aritmktica,
la música, la física, la medicina o I'arquitectura. Perque la raó té un limit
i, per aixb, *nos inspira un grande horror la extremada malicia de aquellos
que, resueltamente, declaran que, hasta en las materias teológicas debe
emplearse el raciocinio, con preferencia a la autoridad de la Escritura i de
los Padres)) (fols. [?u]-[qr]), cosa que ptopugnaven els il.lustrats en un segle
que precisament, per Olmera, «se llama, con increíble injusticia, siglo
ilustrado), (fol. [qr]).
Són afirmacions d'aquest tipus les que ens situen davant d'un altre dels
debats que han estat plantejats per la historiografia catalana: I'existkncia o
no d'una Il.lustració catolica. El pensament religiós acabi essent modificat,
perb, ho fou o no en connexió amb el moviment il.luminista? Josep Fontana
afirmava que «el millor de la 1I.lustració italiana i els enciclopedistes
francesos [...] és rotalment absent d'alguns imaginaris "il.lustrats" catalans
de la mena dels Armanya o els Climentr (i hi afegiríem Fkli Amat) i es
preguntava, a continuació, «si aquesrs sóu els nostres il.lustrats, on serien
els nostres reaccionaris?» (FONTANA 19%). Miquel Batllori, al seu torn, no
ha dubtat a conjugar Il~lustració i cristianisme -un parell de conceptes