El món d'en Josep Serradell - Comunistes

dura –amb en Franco força envellit i malalt– aquest grup
d’esquerra radical constatà que el seu paper era a punt de
finiquitar. Un cop decidit que el port d’arribada fos el partit
dels comunistes catalans, s’engegaren unes negociacions
dutes, sobretot, per en Jordi Borja, per un costat, i en Miguel
Núñez i l’Isidor Boix, per l’altra. També hi participaren en
Josep Maria Maymó, en José Luis López Bulla i en Santiago
Carrillo. Bandera Roja es dividirà –un sector minoritari aglutinat
per l’Ignasi Faura optarà per mantenir el partit– i el comitè
central del PSUC de novembre del 1974 en formalitza
l’entrada. El procés serà vist amb recel per molts militants
del PSUC: les negociacions han estat conduïdes de ben
amunt.
Per a en Josep Serradell, la gent de Bandera Roja copsaren
ben aviat que el futur pintava negre per a ells. No s’esperaven
pas aquest PSUC tan fort i influent. I aposten per ingressar-hi.
Més encara, s’organitzaren per entrar-hi i per influirhi
el màxim. Quantitativament, en Serradell redueix la xifra
aportada d’incorporacions. El problema, diu en “Román”, és
que reberen tot el suport d’en Carrillo, d’en López Raimundo i
del “Guti”, obtenint un plus de representació als òrgans de
direcció. L’aportació de la gent de “Bandera” fou decisiva,
està clar, en la implementació de la política eurocomunista.
Afirma en Serradell que van entrar al PSUC no pas per fer la
política del PSUC sinó per fer-hi la de Bandera Roja. Més
encara, conclou en “Román”, de forma emfàtica i lapidària,
“entraren des de l’esquerra per dur el PSUC cap a la dreta”.
Val a dir que, per aquesta època, la situació a Portugal pateix
un capgirell notable amb la caiguda de la dictadura i la
florida democràtica i popular de la primavera d’abril, i el conseqüent
procés descolonitzador a Angola i Moçambic. A banda
d’això, la conjuntura al Vietnam, Laos i Cambotja viu moments
de forta agitació i enrenou geopolític.
Aquests són els anys d’invenció de “l’eurocomunisme”. La
primera iniciativa en aquest camp sortirà, com no, de l’Enrico
–106 –