El món d'en Josep Serradell - Comunistes

quilos i se’n torna, al cap de tres anys, amb 90. El nostre
home ho diu amb el seu habitual parlar franc: “dies de descans
menjant a tot drap”.
El guiatge del grup és a càrrec del servei republicà d’atenció
als refugiats SERE, que distribueix la gent d’acord amb el
govern mexicà. Una colla de 25 fa cap a Huixtla, a la regió de
Chiapas, avui de força anomenada gràcies a la revolta
zapatista. Tot sovint, l’equip de futbol del grup, on hi era en
Serradell, es desplaçava per disputar el corresponent partidet.
Una de les visites anà a raure a Tapachula, a tocar del límit
amb Guatemala. L’esbart disposava de casa, i 1,50 pesos
diaris per a la seva manutenció del SERE. Literalment “no hi
fotíem res”. A poc a poc, s’inicià un treball polític (amb el debat
de temes diversos, qüestions ideològiques...) El grup tenia
un responsable –Pere Pujol– més tard ingressat en la clandestinitat
espanyola fins la caiguda a mans de la policia franquista.
També es produïen encontres amb delegacions de la
CTM. Les coses, però, i a Mèxic, funcionaven de forma ben
peculiar. Un dia, en veure que es retardava un responsable
sindical, el grup demanà què succeïa, la resposta fou “no
vendrá, pues lo balearon ayer”. Era un fet sovintejat, doncs,
que funcionaris, regidors... anessin equipats amb armes de
foc per tal de garantir la integritat. Quant al paisatge de
Chiapas, hi destacaven, llavors, els cafetars i les finques habitades
per extensos platanars. Dos cultius amb gran pes.
Generalment, els cafetars eren propietat de ciutadans de nacionalitat
alemanya.
En aquest departament, en Josep romangué bona part de
l’any 1941. Un dia, el visità un delegat del Partit Comunista,
enviat pel totpoderós Pedro Checa. El delegat informà de la
situació política, l’estat del partit, les seves tasques. En acabat,
sol·licità d’enraonar privadament amb en Josep. La pregunta
fou clara i directa: li demanaren si volia anar a Espanya
a treballar en la clandestinitat. La resposta fou decididament
afirmativa.
–42 –