El món d'en Josep Serradell - Comunistes

nista als comicis municipals del 3 d’abril. L’arrelament del
PSUC, la popularitat dels seus equips humans, la seva proximitat
als problemes i anhels dels sectors populars, té una traducció
forta, important, en la conquesta de nous i considerables
espais institucionals. Aquella nit, molts militants eixien al
carrer cridant entusiastes “Visca, visca, visca Catalunya comunista!”,
cofois pels magnífics resultats: 34 batlles i 536 regidors
i regidores conformaran la columna vertebral del poder
local comunista...
El PSUC esdevenia la primera força política al Barcelonès,
el Vallès Occidental, el Baix Llobregat, també en el conjunt de
l’àrea metropolitana barcelonina: el cinturó no només vessava
roig, sinó que emergia marcadament comunista.
L’organització d’en Serradell es transformava, doncs, en una
formació altiva i desmenjada, de fonda projecció social, un fris
molt i molt representatiu d’amplis sectors del poble català. L’aliança
posterior entre els comunistes i el PSC permetrà que
tres quartes parts de la ciutadania sigui governada per l’esquerra.
En el revers de la moneda, la massiva incorporació de
quadres als ajuntaments privà el partit d’alguns dels dirigents
més valuosos, alhora que colpejava durament el moviment
veïnal i popular, notablement descapitalitzat i en alguns casos
decapitat, tot fent bo –tant en un cas com en l’altre– aquell
refrany de: “vés-te’n, Anton, que el qui queda ja es compon”.
Quant al PCE, obté un resultat municipal meritori, un 13%
dels vots, amb l’assoliment de l’alcaldia d’una capital de província
– Còrdova, en mans del futur líder Julio Anguita. A
Madrid, participa en l’aliança de les esquerres que permet
l’elecció de l’Enrique Tierno Galván com a batlle de la capital,
amb el comunista Ramón Tamames de primer tinent d’alcalde.
A finals d’any, els soviètics envaeixen l’Afganistan. El PCE i
el PSUC fan pública condemna dels esdeveniments. Fets que
més endavant s’utilitzaran en la confrontació interna dins dels
dos partits comunistes.
Tornant a la situació catalana, podem constatar que, en
–130 –