El món d'en Josep Serradell - Comunistes

El dia 23 de febrer del 1981, d’altra banda, es produeix un
dels fets alhora més clars i més foscos de la història espanyola
i catalana recent. Diverses operacions militars destinades
a interrompre el procés democràtic i a impulsar una involució
coincideixen el dia D. Entre els implicats hi ha membres de la
cúpula de les forces armades –principalment de l’exèrcit de
terra – dels estats majors d’unitats d’elit com ara la Divisió
Cuirassada Brunete, la Brigada Paracaigudista, els Serveis
d’Intel·ligència, el Servei d’Intel·ligència militar, aplegant milers
d’oficials i suboficials en un ordit complex i extensíssim, el
processament i condemna dels quals hauria suposat la decapitació
de l’estructura de comandament de la milícia.
En Joan Carles I s’apuntarà un punt impulsant l’operatiu per
desballestar un cop que li hauria costat –a mig i a llarg termini–
la pròpia corona. La revolta, doncs, no triomfa plenament.
No hi ha canvi de govern, no hi ha involució antidemocràtica.
Tot i amb tot, els partits hauran d’introduir correctius: un tombant
regressiu en el procés autonòmic; sacralització de la monarquia
restablerta per en Franco –la qual esdevindrà tan intocable
com la constitució–...
Amb un PSUC dividit, neutralitzat, en Carrillo esdevindrà àrbitre
i rei. A canvi del suport al sector derrotat, aquest farà
costat a en Carrillo en el seu pols amb els renovadors, deixant-los
sols i isolats. El conflicte intern es trasllada, com s’ha
dit, arreu del PSUC: les conferències locals i comarcals van
donant la victòria ara als uns, ara als altres. La passió es
desbrida, surt de mare, hi ha enfrontaments personals, hi ha
suspensions de militància, hi ha abandons... hi ha un espectacle
ben trist i lamentable.
El sector leninista, majoritari a la direcció i ostentant la secretaria
d’organització, viu una forta pressió. En Paco Frutos i
en Santiago Carrillo conferencien de forma extensa bo i fent
un tracte. En Carrillo fa saber a en Frutos que no li importa qui
mani al PSUC sinó les idees que defensi –ja se sap, el prometre
no fa pobre– i exigeix el retorn a l’eurocomunisme. El
–148 –