El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Girona, a l’Eixample barceloní) Norma de conducta habitual
era presentar-se ben polit i sense cap mena d’objecte per a la
defensa personal.
La localització d’una casa per viure-hi, cas de no trobar coneguts,
simpatitzants o militants comunistes, es feia per mitjà
de la secció d’anuncis del diari. La fita consistia en una cambra
discreta i suficient per l’acollida del membre clandestí. Bastant
més tard, a partir dels 60, el partit triava famílies de militants
residents a Perpinyà, París, Tolosa de Llenguadoc,
Marsella... disponibles per retornar a Barcelona amb l’anomenada
missió d’acollida.
En Serradell confessa, en una de les escadusseres referències
personals, la gran sort que ha tingut per la coneixença
de tanta i tanta gent que li ha fet costat. Tot amb tot, també
hi ha hagut una gran dissort: manta vegades no ha pogut
acompanyar familiars directes i íntims en els seus darrers
moments. Fou el cas del seu germà Hilari, el traspàs del qual
conegué anys després de la producció del fet. També la situació
del pare, al qual no havia vist entre el 1937 i 1970. En
tingué coneixença de la mort dies més tard del retrobament –
premonitòriament, la seva germana Conxa li va dir que quan
el pare el veiés, moriria al cap de poc. La trobada amb ell va
celebrar-se a València. En “Román” es desplaçà, expressament,
des de Barcelona. Pare i fill es veieren en una casa
segura, després que l’alt responsable comunista canviés de
cotxe per tal d’esquivar un hipotètic seguiment policíac. Més
encara, en Josep tampoc no va fer l’adéu a la seva mare,
quan en Serradell vivia al carrer Arizala de Barcelona, i la
mare s’estava a casa del seu germà Enric, a l’Hospitalet de
Llobregat, a tocar mateix. Amb l’Àngel, fundador de CC.OO. i
resident a Girona, en Serradell es va veure també impossibilitat
atès el seu ingrés en un centre mèdic. L’Àngel Serradell,
sabedor de la situació greu del germà, demanà a la Margarida
que no l’informés de la seva situació.
–57 –