El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Barberà; en Josep Maria Castells; en Joan Josep Castro;
l’Esteban Cerdán; l’Agustí Daura; la Montserrat Domingo;
en José Fariñas; en Miguel Guerrero; en Rafael Juan Pérez;
en Manuel Linares; en Felip Rull i en Pere Soto.
3. Separació del PSUC, per 3 mesos, de: en Justiniano
Martínez; en Juan Ignacio Valdivieso i la Cinta Llorens.
4. Obertura d’expedient disciplinari a: en Jaume Valls; en
José Estrada i en Santi Díaz.
5. Suspensió d’activitats dels comitès comarcals del Vallès
Occidental, del Baix Llobregat, i de l’intercomarcal de
Lleida; i s’assumeix la direcció del comitè de Lleida.
El comitè executiu, de forma immediata, registrarà el nom
de PSUC i altres diferents denominacions i sigles. L’ala esquerra
crida a desobeir les decisions, no considera fora del
partit els expulsats i anuncia un recurs davant de l’òrgan pertinent
del partit. Finalment, sol·licita que la militància romangui
als locals en senyal de rebel·lia.
En aquest clímax, més de dos–cents militants signen un document
on denuncien les activitats fraccionals, demanen una
resolució de la crisi que no afermi el reformisme, i valoren el V
congrés com la rectificació d’una trajectòria que menava a la
pèrdua d’identitat del PSUC com a partit de classe i revolucionari.
En Rafael Ribó, en Josep Miquel Abad, en Quim Sempere,
en Manuel Vàzquez Montalbán, l’Antoni Farrés... en són alguns
dels signants. La direcció del partit perpetrarà un manifest
que du per títol: “El PSUC en defensa del PSUC”. En
opinió d’en Leopoldo Espuny, principal ideòleg del pròxim PCC,
l’ala esquerra cometé dos errors: no preveure que es podia
guanyar el V congrés i no tenir a mans una alternativa a l’equip
dirigent sortint.
De tot plegat –un espai comunista unit, poderós– en surt
després de la nit plujosa i sorruda un àmbit dispers. Exigu.
Afligit. Descompost. El PSUC començava a fer la seva darrera
salutació de l’escenari estant. El seu futur esdevenia, curt i
ras, un somieig. Una quimera.
–155 –