El món d'en Josep Serradell - Comunistes

tres fórem majoria, no vàrem demanar l’expulsió de ningú. Tothom
tenia dret a defensar els seus punts de vista, les seves
opinions, sense adoptar, però, actituds imprudents que duguessin
a la trencadissa...”
“La situació era que es volien capgirar els acords
congressuals. Per això els documents i les preteses proves
fan un fart de riure. Qui més es reunia, als locals centrals,
com, quan, i amb qui volien, eren els propis eurocomunistes...”
“I al final vàrem ser expulsats per una falta comesa per tot
déu i maria santíssima, per reunir-nos, quan al PSUC hi havia
un ferment de divisió considerable... Vet aquí, doncs, com una
situació difícil fou convertida en irreversible.”
“Quan el que calia era crear condicions propícies per debatre,
per acostar posicions, varen fer servir la força per engegar-ho
tot a rodar, per estripar el PSUC... Aquí, està clar, no hi
havia cap conxorxa. Hi havia una situació política molt difícil
al país i a Espanya que feia que molts quadres de les agrupacions
protestessin per algunes declaracions de dirigents del
PSUC i del PCE, per algunes decisions del partit. A més, es
van fer acusacions excessives, injustes, contra la URSS i el
PCUS...”
“Nosaltres no vàrem protagonitzar una lluita pel poder, sinó
una lluita per les idees en les que honestament crèiem i creiem.
La situació del moment era tal que calia, forçosament,
prendre posició per acarar-se a aquelles polítiques implantades
pels eurocomunistes –eurocomunistes, tot sigui dit, que
han acabat com han acabat, liquidant el partit comunista aquí
i a Itàlia.”
“Fet i fet, la gent, molta gent, no suportava les declaracions
antisoviètiques dels dirigents procedents de Bandera Roja, i
d’altres alts directius del partit i del PCE... El curiós és que
Carrillo se sorprengués que no combreguéssim pas amb els
seus postulats eurocomunistes, una discrepància que no acabava
de pair.”
“Tot plegat va conduir a una reacció de la base comunista
–160 –