El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Invasió
Un dels principals dirigents comunistes, en Mije, designa com
a responsable màxim del PCE a França la Carmen de Pedro,
la qual assumirà les tasques d’organitzar l’ajut als militants.
Fet i fet, el buit de poder creat és colossal. I en política, com
en la natura, els buits són emplenats. I en aquest cas aflorarà
un líder capaç, el navarrès Jesús Monzón. Pertanyent a una
rica família carlina i ingressat al PCE el 1931, el nou home fort
havia estat durant la guerra governador civil a Castelló i Conca.
Era una persona de modals acurats, agradós pel bon menjar,
les dones, la vida nocturna i bohèmia... Aviat, i a França,
estableix vincles amorosos amb la Carmen del Pedro, configurant
el tàndem directiu del comunisme espanyol. En Monzón
esdevindrà, finalment, un segon Heriberto Quiñones.
El nou líder organitza el PCE al sud de França, en la zona
lliure que depèn del mariscal Petain, i per això s’envolta de
joves i veterans dirigents com ara en Manuel Azcárate i en
Gabriel Léon Trilla. La situació del partit era difícil el 46. El
“monzonisme, un equip de persones i una forma de treballar,
havien posat el comunisme català i espanyol –afirma en Serradell–
en una situació força greu. Les orientacions polítiques
del centre directiu de Buenos Aires no eren les mateixes, ben
al contrari, que les del de França. La francesa era falsa: la
insurrecció estatal propugnada constituïa l’eix de la política.
Diu en Serradell que era la mare del corder de la política per
enderrocar el franquisme.
La derrota nazi a França, sobretot l’alliberament del sud de
l’Estat, genera una situació d’una certa eufòria en la ment de
l’audaç Monzón. Els guerrillers espanyols i catalans, uns
10.000 homes ben armats, amb una alta moral de combat, es
fan amos i senyors d’una zona poc controlada pel govern provisional
de De Gaulle. Els guerrillers es troben enquadrats en
la resistència francesa però amb un elevat grau d’independència
organitzativa i d’autonomia en l’acció. El dia que s’es-
–58 –