El món d'en Josep Serradell - Comunistes

cordar que l’anomenat socialisme real, que la URSS, és el
model mental, social i polític del PCC. Un patró constitutiu del
seu ADN.
Un cop més, i davant de fets difícils i decisius, en Josep Serradell
aixeca la seva veu forta i respectada per dir, en un article
concís i clar, que el PCC és avui més necessari que mai.
Els esdeveniments es precipiten sense fre, el PCC tracta,
en acabat, de no quedar enrera. En Marià Pere presenta un
informe de dues hores davant del comitè central del 7 de setembre
de 1991. Cares llargues, serioses, afeixugades, se
l’escolten.
En Marià Pere digué: “És la fase final d’un model, el “socialisme
real”... S’inicia un nou marc obertament antidemocràtic
on s’utilitzen –en al·lusió a Ielsin– formes dictatorials per
establir un nou ordre... “El PCUS ja no era pas un partit
comunista... era el partit de l’aparell de l’Estat... el PCUS no
era com l’idealitzàvem... no ens han enganyat, ho hem anat
descobrint...”
Al final de l’informe, i davant dels canvis, el comunisme català
saluda la capacitat de reacció dels Partits Comunistes
francès i portuguès. La intervenció del secretari general –reaccionar,
cal reaccionar– anuncia una reforma de l’organització,
dels estils de treball, dels mètodes, de les tasques... cal
lligar més –sant tornem-hi – els militants i les cèl·lules als problemes
de la vida quotidiana i de la gent.
La situació, la conjuntura és radicalment adversa per a les
idees comunistes i d’esquerra. Tant és així, que s’iniciarà un
període de glaciació política. Són els anys de plom.
L’homogeneïtat, la fortalesa del PCC, la seva reacció viva,
no obstant això, li permeten d’evitar una mort sobtada i segura.
El terratrèmol, ara i aquí, pertot, és espaordidor. Multitud
d’organitzacions comunistes s’escindeixen. Són arrasades.
Altres romanen en condicions d’absoluta indigència. Unes poques
es posen a la venda en el mercat polític a la recerca del
postor més fort d’armilla.
–204 –