El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Al PSUC, la crisi es reflectirà en l’exclusió d’en Jordi Solé-
Tura, en Francesc Vicens i en Jordi Borja. El tret més notable
és que no tingué influència entre les bases comunistes, per bé
que incidí en el front intel·lectual i el d’estudiants. A principis del
1965, en Claudín i en Semprún serien expulsats del comitè
executiu del PCE, i tres mesos més tard del propi partit.
Per a en Josep Serradell, l’enfrontament és la típica crisi de
direcció amb un fet poc habitual tal és la mancança, per part
dels discrepants, d’un treball polític preparatori, d’una articulació
dels seguidors. La Margarida Abril opina que la intenció
d’en Claudín i en Semprún era la de fer fora en Santiago
Carrillo, a qui consideraven un obstacle per a l’obertura del
partit. Des del punt de vista d’Abril, el tàndem dissident tenia
raó. En Serradell, per contra, considera que encara que la
direcció hagués assumit la nova política, en Carrillo hauria
continuat com a líder del PCE. Malgrat que en Claudín era un
home molt intel·ligent –rebla el clau– en Carrillo se sabia tot
l’abecedari polític.
L’afer, en termes interns, tingué, com ja s’ha dit, poc gruix.
Pel que fa a la vinculació d’en Francesc Vicens en l’afer, en
Serradell ho considera fruit, tal vegada, d’afinitats intel·lectuals.
En “Román” opina que les posicions dels dissidents tenien
bastant a veure amb les teories expressades en l’època per
en Palmiro Togliatti, líder del PCI, i que més tard es concretaren
en les propostes eurocomunistes.
Per a l’home fort de l’organització del PSUC, els canvis en
la política del partit han de sustentar-se en realitats molt clares.
Davant de certs viratges i virolles hi ha sempre gent que
perd el tren. Les situacions que originen els canvis han de ser
molt convincents, elaborant propostes a ran de terra, per tal
que la gent, com més gent millor, les pugui assumir i integrar
sense traumes. Plantejar una cosa justa en un moment no
correcte, diu en Serradell Pérez, mena de cap a la impuixança.
El PSUC mantenia, a Barcelona, tres cases reservades
per hostejar els més alts dirigents comunistes: Al carrer Pare
–93 –