El món d'en Josep Serradell - Comunistes

volupament del procés revolucionari han determinat que PSUC
i PCE es mantinguin com a partits independents.
Val a dir, en relació a la qüestió catalana que, malgrat l’allau
migratòria fortíssima, el PSUC mantingué l’edició de “Treball”
només en català. Únicament s’hi annexava la traducció castellana,
full a part, de resolucions considerades importants. Arribats
aquí volem significar una petita anècdota, i és que tant
en Josep Serradell com la Margarida Abril s’adreçaran des de
sempre en llengua catalana a en Gregori López Raimundo,
un home, pel que em diu en “Román”–en un to afable i d’amistat
– un pèl negat per als idiomes, i que demanava que li enraonessin
sempre en català. Quan es tractà d’escollir en Gregori
com a nou líder hi hagué una certa polèmica. Més d’un i de
dos qüestionaren l’encert de posar al capdavant del comunisme
català una persona que no s’expressava en la llengua del
país. Finalment, el suport i recolzament d’en Santiago Carrillo
–a qui en Gregorio estava estretament vinculat des de la guerra
civil i dins les JSU– resultà determinant, i n’esbandí qualsevol
resistència. Davant de la reserva de la Margarida Abril, en
Carrillo se li adreçà, en privat, amb paraules fermes i molt
clarament vocalitzades: “Tu has de votar en Gregorio, què és
qui ha de sortir secretari general del PSUC, i ja està”.
El PSUC, doncs, anava afermant-se com una força política
forta i molt plural. El record de la guerra s’anava esmorteint.
El partit es configurava com el vertebrador de l’antifranquisme
més dinàmic i valent. A la Universitat de Barcelona es produeix,
a mitjan anys 60, el desbordament del sindicat oficial universitari,
el SEU. Els alumnes impulsen el procés constituent
vers un nou Sindicat Democràtic. La junta que encapçalarà el
procés serà formada per vuit membres, tots del PSUC llevat
d’un. En aquest marc s’esdevé, al convent dels Caputxins de
Sarrià a Barcelona, la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants-SDEUB.
L’altra pota, també emergent, de l’oposició antifranquista –
la més sòlida, principal i desestabilitzadora, no ens enganyés-
–95 –