El món d'en Josep Serradell - Comunistes

L’eurocomunisme és el que fa, sense dir-ho, l’ara president
del PCF Robert Hue.
L’eurocomunisme, això és el més greu, fou la causa de la
divisió profunda, de la fractura del PCE i del PSUC.
L’eurocomunisme és fill d’en Palmiro Togliatti i del PCI, un
partit, apunta, que ja no hi és, que és mort i enterrat. Un cadàver
del qual en Serradell s’estima no parlar-ne més.
La Margarida Abril, tothora present en aquestes converses,
no pot pas refrenar-se i afegeix sentenciosa: “l’eurocomunisme
és la negació del comunisme. L’eurocomunisme no és pas
comunisme”.
Perdició
El país canviava, la base social de l’esquerra comunista havia
començat a esberlar-se, a mutar. Els canvis eren més ràpids
i profunds que la capacitat del PSUC per respondre-hi,
per adaptar–s’hi. El partit ni tan sols podia seguir la corda a la
quotidianitat delitosa i esbojarrada. Davant de tot plegat, el
comunisme nostrat, els comunistes, escullen l’emmirallament,
tancant-se sobre ells mateixos: paraules, símbols, conceptes...
protagonitzaran debats, polèmiques, discussions. La reducció
de l’afiliació és perceptible. Palesa. Molts membres opten
per fer carrera política a les institucions. L’assistència a les
agrupacions decau francament i visible. Amb el partit abocat a
tasques institucionals, de representació, amb l’alta direcció
dedicada a la política superestructural que la situació aconsellava,
el PSUC, l’estructura interna, la militància, seguia sota
la mirada, i a cura, d’en Josep Serradell i el seu equip d’incombustibles.
En “Román” posava oli a la màquina, polia i en
feia lluir els engranatges.
Atesa la impossibilitat d’exhaurir la legislatura – el pacte
UCD/PCE era inviable– l’Adolfo Suárez aposta per una convocatòria
electoral anticipada. Els comicis marcaran un abans
i un després en la política governamental. El consens co-
–128 –