El món d'en Josep Serradell - Comunistes

públic era tan nombrós que per obtenir una visió correcta de
l’escenari calia actuar a bots i empentes. L’assistència fou
assimilable a la del míting d’en Felipe González, a la plaça de
braus Monumental.
La llarga nit del 15 de juny oferí, al final, una radiografia
força aproximada del que pesaven els comunistes d’aquí i els
comunistes d’allà. Més de 500.000 sufragis, un 18,2% del total,
era la collita del comunisme català. Traduït en actes de
diputat i diputada, en foren vuit: en Gregori López Raimundo,
l’Antoni Gutiérrez Díaz, en Cipriano García, en Jordi Solé-Tura,
en Joan Ramos, en Josep Maria Riera i la Dolors Calvet –per
Barcelona– i en Josep Solé i Barberà per Tarragona. La cosa,
en opinió de la direcció comunista, havia anat prou bé. D’altra
banda, a Lleida, un grapat de vots impedí l’elecció d’en Pere
Ardiaca. En “Román” creu que l’acta els fou arrabassada injustament.
Els resultats a Catalunya deixen la coalició Socialistes de
Catalunya com a primera força –28,4%– en segon lloc el
PSUC, UCD amb el 16,7% i finalment CDC amb un 16,6%.
Segons en Josep Serradell, la gent considerà justa la política
del PSUC. El partit –factor cabdal– tenia una organització
molt forta. L’Antoni Gutiérrez Díaz, en el marc d’una trobada
interna, afirmà que els vots eren fruit d’un bon treball d’organització
del PSUC (en “Román” ens confessa que aquesta ha
estat la primera i l’última vegada que el “Guti” ha elogiat de
forma pública la feina d’ell i del seu equip).
Val a dir que durant la campanya, el PSU projectà un discurs
planer i clar d’esquerres, sense cap mena d’erudició barbuda
i somnífera. El missatge, no té dubte, fou entès.
El PCE aplegà, també, grans masses de ciutadans i de ciutadanes.
La punta màxima fou a Madrid, amb 300.000 assistents,
els quals hi acudiren a doll. Per contra, els resultats
resultaren immerescudament pobres, molt decebedors. Incloent
el PSUC, el comunisme obtingué 1.700.000 sufragis, el
9,2%, amb 20 diputats i diputades. Si fem números tot des-
–118 –