El món d'en Josep Serradell - Comunistes

anomenarem “coronels”– vol canalitzar políticament. Es produeixen
reunions a domicilis particulars i locals, les quals apleguen
els responsables de les principals organitzacions comunistes
–Baix Llobregat, els dos Vallès, Badalona, Santa Coloma
de Gramenet, L’Hospitalet de Llobregat i un sector considerable
de Barcelona, amb la presència, quan cal i molt convé,
d’en Josep Serradell. El grup es reuneix periòdicament i
pren posició en relació a les esmenes i la conducció crítica
del debat congressual. Els participants s’atorguen, fent números,
la representació potencial d’un 45% del PSUC. Tanmateix,
la funció d’intercanvi originada a rel del debat metropolità,
és substituïda pel seguiment i anàlisi del debat, la difusió
d’esmenes crítiques i la cura en elegir delegacions favorables
a les seves posicions per anar al congrés.
Una casa de Fèlix Farré a Palau de Plegamans, Vallès Oriental,
un altre al Baix Llobregat, una a Barcelona, en un vial
paral·lel a la Gran Via de les Corts Catalanes, foren lloc d’acollida
de les trobades de l’estat major esquerrà. Els assistents?
Els coronels –amb comandament directe– dels principals destacaments
orgànics del PSUC. Dominadors de l’estructura
comunista a l’àrea metropolitana barcelonina... en Celestino
Sánchez, en Paco Trives, en Fèlix Farré, en Juan Muñiz, en
Lluís Orri, en Quim Boix... i històrics com ara en “Román”. Tot
amb tot, el nucli dur de direcció era integrat per mitja dotzena
de membres.
Recapitulant, la conformació de l’ala esquerra es produí per
la confluència, en primer lloc, d’un estat d’ebullició, de rebel·lia
de bona part de les bases del PSUC. A partir d’aquí, els
coronels optaren per treballar per un canvi dels plantejaments
polítics del partit i una modificació de la composició de l’equip
directiu del PSU. A aquests coronels s’hi varen sumar una
colla d’influents dirigents de les CC.OO. catalanes (l’Alfred
Clemente, l’Albert Miralles, en Mariano Aragón) i un grup d’històrics
(en Josep Serradell, la Margarida Abril, la Isabel Vicente,
l’Alfred Simó).
–140 –