El món d'en Josep Serradell - Comunistes

tes, un bolígraf i un bon llibre de companyia. Tots tres hem
compartit un grapat de tardes de diumenge encalçant la memòria
i atrapant el record, mirant d’aturar el temps per fixar-lo
en un paper en blanc.
Val a dir que, al principi, les coses no foren pas senzilles.
D’entrada, el nostre home digué no.
Finalment, i després d’insistir i de trobar els viaranys adequats,
les portes s’obriren de bat a bat. Fou decisiva l’actitud
favorable del seu partit. A més, en Serradell tractà a l’autor
amb prevenció. Això no obstant, el temps, aquest gran escultor,
féu que a poc a poc, la conversa llisqués fluïda i franca.
En Josep Serradell, quan mira, posa en marxa una complexa
i ben engreixada maquinària d’observació. Dibuixa totes
les mirades: múrria, dolça, feréstega, aquosa, enyorant, ferma,
valorativa, amb recambra, fonda, recargolada, tendra...
Deia la Montserrat Roig que les persones que han viscut
molt, es troben solcades per innombrables anfractuositats i
espais d’ombra. En Josep Serradell és un exemple viu i palès.
Mentre parlem del passat, alguns noms –pocs– determinades
situacions difícils, el sacsegen i trasbalsen.
Al pap, en conserva un convenciment sòlid, calcari: que el
desastre del 1981 –el de les sancions i el trencament del
PSUC– s’hauria pogut evitar. Que tothom cometé errors, ell
també. Que cal rectificar i pensar en positiu, teixint complicitats
i bastint ponts.
En Serradell i la Margarida fa poc que ja no hi són. S’ha
acabat el temps de descompte. L’estació final ja és arribada.
Resten enrere l’operació de cataractes, les visites sovintejades
a urgències per greus complicacions respiratòries, les caigudes.
També la mirada a la Margarida –la seva companya i
còmplice i amiga– quan els ulls se li omplien d’una tendresa
infinita i inabastable, quasi tanta com la que desfermava l’ideal,
la passió a la que dedicà tota la seva vida: una societat
sense classes, una societat comunista.
–15 –