El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Val a dir que l’elecció dels delegats i les delegades es féu
enmig d’una batalla política a mort. Amb un debat molt obert,
molt franc, molt sincer i també apassionat.
Prèviament, s’havia produït una bifurcació dins de l’ala esquerra
del partit. Un sector, encapçalat per en Josep Maria
Rodriguez Rovira auspiciava un cop o revolució de palau que
modifiqués, només, la composició de l’equip dirigent. Un altre
grup, el comitè comarcal del Vallès Occidental, volia una batalla
política i no merament organitzativa, amb un canvi de
tesis i de posicions polítiques, i també de direcció.
L’esquerra no volia pas trencar amb el gruix de la direcció, ni
amb el president ni amb el secretari general. El seu dibuix era,
segons opina en Celestino Sànchez, el d’un procés en dues
fases: al cinquè congrés s’aconseguiria donar un toc d’atenció
i d’alerta creant les condicions més favorables, i el sisè
seria el de la victòria dels plantejaments més esquerrans.
El setge a l’organització del Vallès Occidental –principal bastió
crític– continuava. L’Antoni Gutièrrez Díaz decideix emprendre
una intensa tasca pastoral bo i visitant diverses localitats
d’aquella comarca i finalitzant amb una reunió amb el comitè
comarcal, els membres del qual foren severament amonestats
i alliçonats. Finalment, el destacament vallesà no modificà
gota les seves posicions –els oficialistes només comptaven
amb el suport d’una cinquena part del total de militants
allà–.
Malgrat la passió i el dramatisme dels debats, i al Vallès
Occidental, hi havia gent que es prenia les coses amb humor
revestit d’una certa irreverència i causticitat. Un text amb el
títol d’”El eurocomunismo y el renegado Kautskillo” –en referència
a en Carrillo–, fou distribuït entre la militància. L’autor
fou en Miguel Candel, amb il·lustracions de l’Artur Obach.
Arribats a aquest moment, el comitè executiu del PSUC, reunit
a finals d’octubre del 1981, crida quatre membres de la
direcció –en Celestino Sánchez, en Justiniano Martinez, en
José Ignacio Valdivieso i l’Alfred Clemente perquè facin cinc
–141 –