El món d'en Josep Serradell - Comunistes

fet ben inhabitual i confirmat un estat de salut més normal i
passador, esdevé candidat per Barcelona. En “Román” explica,
telegràficament, algunes opinions:
“El Senat actual és exactament el que no hauria de ser... no
té vida política, no discuteix els problemes essencials del
país...quantes vegades hi ha comparegut en Felipe
González?... caldria incrementar el nombre de senadors... hauria
de ser l’expressió de l’Estat de les autonomies...”
Les eleccions tornen a donar la victòria als socialistes, amb
la seva tercera majoria absoluta consecutiva. A Barcelona,
Madrid i València no són, però, la força més votada; Esquerra
Unida-IC obtenen un notable increment en la representació,
amb 17 escons i el 9% dels sufragis. La coalició PCPE-PCC
cull 62.833 –dels quals 32.021 són de provinença catalana–.
En relació a les anteriors, el PCC perd 18.376 paperetes.
Un món perdut
No hi ha dubte que Gorbatxov subestimà l’impacte de la seva
autoreforma als països de l’òrbita soviètica. Nacions que, en
la majoria dels casos, suportaven l’existència d’un determinat
sistema a causa de l’omnipresència del braç repressiu i de la
tutela del gran germà. És així com les amplíssimes mobilitzacions
populars que finiren amb l’enderroc, el 9 de novembre
del 1989, del mur que esqueixava Alemanya, causà sentiments
ben contradictoris: joia desbordant, expectació, sorpresa i...
gran incertesa.
Els fets varen prendre tots els comunistes, el conjunt de
l’esquerra, marcadament a contra peu. La cosa, però, no es
reduí pas a aquest esdeveniment. Tots i cadascun dels règims
polítics de l’Europa de l’est varen caure, un rera l’altre,
talment un castell de cartes: Alemanya oriental, Bulgària,
Hongria, Txecoslovàquia, Polònia, Albània... Tots.
No en quedà cap ni un, dempeus. Més encara, la celebració
d’eleccions democràtiques produí, quasi sense excepció, la
–201 –