El món d'en Josep Serradell - Comunistes

més vell, i amb una presència de nous catalans i catalanes
superior.
El drama comença a dibuixar-se amb una primera votació
perduda per la majoria de la direcció sortint. El gruix dels delegats
i de les delegades aprova que l’elecció del comitè central
sigui pública i oberta, i que es coneguin els vots assolits
per cada candidat i candidata. Tota l’esquerra del PSUC –
leninistes i ortodoxos– fa pinya.
Ben aviat, i per damunt d’altres referències i propostes, el
terme “eurocomunista” comença a polaritzar la discussió. Diverses
delegacions sol·liciten que sigui votada de forma independent
la supressió. La majoria de la direcció s’hi nega i
guanya, obtenint 419 vots favorables per a l’informe polític,
78 en contra i 282 abstencions. Un resultat equilibrat i fràgil.
En iniciar-se el debat per comissions, afloren propostes de
rectificació de la política feta: supressió del terme
“eurocomunista”; arrenglerament amb la URSS i els anomenats
països socialistes; en favor d’una república federal espanyola...
La sorpresa, però, esclata quan el plenari aprova
l’esmena que suprimeix de les tesis el terme “eurocomunisme”:
424 vots abonen l’eliminació, 359 hi estan en contra, i 21
s’abstenen.
Les delegacions del cinturó roig de Barcelona fan costat,
massivament, a aquesta esmena, i la resta de localitats i comarques
presenta equilibris diversos i divisions notòries. La
pressió és molt i molt forta. El congrés bull. Un sector molt
ampli de les bases reclama a l’ala esquerra que no afluixi. Per
l’altre costat –els turboeurocomunistes– en Jordi Solé-Tura,
en Joan Busquet, en Domènec Martínez, en Maties Vives, en
Josep Maria Riera i en Jordi Borja emeten un comunicat i
adverteixen que amb aquest posicionament no assumiran pas
cap responsabilitat directiva. En l’elecció del comitè central,
en López Raimundo i l’Antoni Gutiérrez obtenen les màximes
votacions amb 665 i 670 sufragis, respectivament.
El nou òrgan de direcció es reunirà tot seguit fins a altes
–144 –