El món d'en Josep Serradell - Comunistes

Tancada la campanya, tothom mirà de treure’n rendiment
polític. El PCC, ràpid de reflexos, reuní el seu comitè central
i adoptà la resolució “Unir totes les forces en un Front d’Esquerres”.
Tot i amb tot, els socialistes al govern, més àgils, més vius,
aixafen la guitarra als opositors d’esquerra i de dreta tot convocant,
a l’instant, comicis espanyols anticipats. Felipe, de
nou, cerca un suport emocional, carismàtic, eminentment plebiscitari.
Fet i fet, el cicle socialista era lluny encara de passar
avall. Felipe i el PSOE es trobaven forts encara, i en bona
sintonia amb la majoria del cens electoral català i espanyol.
Esperances unitàries
En un intent per eixamplar el seu espai, el PCE tracta de capitalitzar
la seva oposició a les polítiques econòmiques liberals
del PSOE i al manteniment dins l’OTAN. Andalusia farà de
laboratori d’aquest plantejament novell, de futur. Sota el guiatge
del batlle de Còrdova, es crea Convocatòria per Andalusia-
Esquerra Unida.
Al maig, la nova orientació es trasllada a la resta d’Espanya:
PCE, PCPE, el PAD d’en Ramón Tamames, Izquierda Republicana,
Partit Humanista, el socialista PASOC i una colla d’independents,
creen el que volia ser un moviment social i polític però
que es reduirà a una simple coalició electoral: Esquerra Unida.
Un magma un pèl partitocràtic i allunyat –malgrat la presència
de molts independents– de la saba nova, de la pluralitat
esquerrana i del dinamisme d’un moviment contra l’OTAN emprenedor
i enèrgic.
Catalunya, la seva esquerra comunista, esdevenen
contraexemple expressiu. Si en el passat hom havia destacat
amb aportacions d’ordre social, cultural, orgànic, innovant, fent
política arran de terra, unint estrats socials diversos... ara ho
feien subratllant el sectarisme, la disputa estèril, la ceguesa
política més gran i sòlida.
–189 –