El món d'en Josep Serradell - Comunistes

un veritable casal de barri o centre cívic: escacs (tres clubs
federats), ping–pong, mecanografia, classes de música...
El PCC és encara en l’etapa d’eufòria, són dies de vi i roses.
La creació del nou PC espanyol, del qual n’és el pilar
més ferm, l’ha enfortit orgànicament amb més de 500 altes.
L’activisme és febrós amb actes de lliurament de carnet –transcendents
en el ritual comunista– amanits amb projecció de
films (“el jove Lenin”) xerrades (el fet nacional català) taules
rodones (la pau) conferències (l’explicació del congrés d’unitat
política). Sempre en primer lloc i principal, l’aliment polític.
En Josep Serradell, l’Ignacio Gallego... presideixen, a principis
de maig del 1984, la I reunió de Quadres Sindicals. Hi
prenen part 150 persones. Es prepara el III congrés confederal
de CC.OO que tindrà lloc el mes vinent. Els assistents
debaten el document d’”Esmenes alternatives al III congrés,
per una sortida de classe a la crisi i per una política de resistència
i transformacions davant la crisi”.
Quant al marc sociopolític, el document constata l’agreujament
de la situació internacional a causa de l’agressiva política
imperialista; la inviabilitat de les polítiques monetàries, tant
dels neoliberals com de la socialdemocràcia; la que ells qualifiquen
de política de dretes de Felipe González caracteritzada,
diuen, per una salvatge reconversió industrial, el tancament
d’empreses i l’expansió notable de l’atur.
En referència al congrés de Comissions, se subratllen els
canvis en la política sindical de CC.OO. entre el II i el III congrés,
i la nefasta influència de la política de pactes socials
impulsats per la direcció confederal, una acció que ha generat
desafiliació i descrèdit. El congrés de CC.OO d’Espanya se
saldarà, no podia ser altrament, amb la victòria –per un 60%–
del sector oficial i pròxim al PCE-PSUC, contra un notable
percentatge, el 40%, dels sectors d’oposició vertebrats pel
PCPE-PCC i amb altres organitzacions de l’esquerra radical.
Quant a Catalunya, el tercer congrés de la CONC ratifica,
per la mínima, l’hegemonia eurocomunista. Hegemonia que
–181 –