El món d'en Josep Serradell - Comunistes

A casa nostra, IC s’encamina cap a nous horitzons, el PCC
manté el vincle amb la tradició comunista. En general, espanyols,
portuguesos, francesos, segueixen endavant. Britànics
i grecs s’esqueixen internament. Els comunistes de l’est
canvien de nom, de cara, de referents. A Itàlia la majoria del
PCI opta per esdevenir un partit socialdemòcrata, mentre
pren volada l’aventura de Refundació Comunista. Els comunistes
desapareixen o canvien radicalment a Suècia, Holanda.
A Noruega baixen les persianes i pengen el rètol de
“tancat”...
Els socialistes, però, també rebran l’impacte de la demolició
de les societats de l’est. El projecte socialdemòcrata és cancel·lat
i s’inaugura un reformisme tou, esvaït, amb densitat d’ala
de papallona i perceptible alè neoliberal.
“Comunistes, sí” és el mot d’ordre d’un acte polític que omple
amb un miler de persones el recinte de les Drassanes
barcelonines. En Marià Pere, en nom del Partit dels Comunistes
de Catalunya, i en Robertico Robaina –líder de les Joventuts
Comunistes de Cuba– constitueixen el plat fort. Un gran i
vistós i enorme conjunt format per la falç i el martell, presideixen
l’acte.
El març del 1992, l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona,
són convocats comicis catalans. Davant la cita, els comunistes
es cartegen amb IC i els proposen un acord electoral. La
resposta d’Iniciativa és que, de moment, millor deixar-ho córrer.
El PCC concorre amb nou independents –entre ells en
José Maria Valverde–. Un grup de cristians de base també
farà costat els comunistes. El PCC obtindrà 22.108 sufragis.
CiU repeteix majoria absoluta. L’esquerra recula, llevat d’ERC
a qui li prova la refundació en clau independentista. Iniciativa
perd 37.000 vots i dos escons.
En aquest marc, el comunisme català fa el seu IX congrés
sota el lema “Reflexionar, intervenir”. Som al mes d’abril –els
dies 16, 17 i 18– del 1993. L’informe oficial constata una evolució
positiva d’IC: “No tot és petita burgesia”. Van més enllà,
–205 –