OnSonElsMeusDiners

Artur Mas, on són els meus diners
Perquè la democràcia no només és anar a votar cada quatre anys.
Democràcia és que els ciutadans puguin saber en què es gasten
els diners els polítics que els representen. Quan duraria en el seu
càrrec un gerent que no donés explicacions a l’amo de l’empresa
Doncs això.
Aquest va ser el primer d’una sèrie de 3 vídeos que li vam adreçar a Artur Mas.
El segon el vam fer poc abans de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i es
titulava Catalunya: Finlàndia o Guinea Equatorial Artur Mas i els bananos. El
tercer vídeo adreçat al president el vam fer l’endemà d’aquelles eleccions, després
que Artur Mas perdés 12 escons. Es titulava Senyor Artur Mas: tinc molt
males notícies per a vostè. Actualment tots tres vídeos sumen 897.289 visualitzacions
a YouTube.
El silenci dels presidents
Artur Mas encara no ha contestat cap de les preguntes que li hem fet, però això
és el que menys importa. El que sí és important és que les preguntes han estat
formulades en públic, davant de tothom. Una pregunta, respectuosa, concreta,
important per al funcionament de la societat, formulada davant de tothom té
un pes polític enorme. Que el president interpel·lat la contesti o no, també.
Cada pregunta de la ciutadania que queda sense resposta és una esquerda en
el poder, una esquerda en el tron on seu el president. La Marta i jo, després
d’esgotar tots els camins possibles per saber on es gastaven els nostres diners
als hospitals de Blanes i Calella, vam veure la figura del president com l’última
oportunitat, com un últim refugi. El que hem pogut comprovar, però, és que el
president i tot el seu govern només són un refugi per als que es gasten els diners
dels ciutadans sense donar explicacions. Els presidents —el d’ara, el d’abans,
el de Catalunya, el d’Espanya, el de la UE, el del Parlament, el del Congrés—
sembla que tots han triat presidir un país on el ciutadà és l’últim de la cua.
El dramaturg Arthur Miller va dir que «Un bon periòdic és una nació que parla
amb si mateixa». Avui al nostre país, però, hi ha un problema: cada cop es nota
més que els periòdics no parlen amb la nació, sinó que parlen amb els consells
d’administració dels bancs als quals deuen diners o amb el partit polític que els
ha donat la subvenció per sobreviure. En aquest context de mitjans de comuni-
151