OnSonElsMeusDiners

Youtube com a punt final
La selecció d’empreses que donen servei a la Fira Oficial i Internacional
de Mostres de Barcelona correspon a aquell organisme i, per tant, la
informació sol·licitada no es troba als arxius d’aquest Departament.
Una resposta que es podria resumir en «no sap, no contesta». Una resposta
calcada a la que va rebre, aquell mateix any, una diputada que va preguntar
sobre els contractes que Bagó rebia, aquest cop, al sector sanitari:
No disposem de la informació requerida, atès que aquests centres no són
finançats directament per la Generalitat de Catalunya.
Unes respostes que s’assemblen moltíssim també a la que va rebre, l’any 2012,
el diputat Josep Vendrell (ICV) quan va preguntar, un altre cop, pels contractes
que rebia Bagó també del sector sanitari:
En el cas dels serveis no sanitaris, com és el cas dels serveis que ofereix el
Grup Serhs, no hi ha cap requeriment informatiu.
Barcelona, 7 de març de 2012. Boi Ruiz i Garcia, conseller de Salut.
Vaques grasses sense Internet
En definitiva, diners públics fora del control parlamentari. Però ni els articles
d’El Triangle, ni les denuncies i lluites de CATAC-CTS, ni les preguntes parlamentàries
dels anys noranta van tenir el ressò que la situació mereixia i la
festa en què alguns havien convertit la sanitat catalana va continuar. Vist avui
dia, crec que la manca de repercussió d’aquesta feina tan valuosa es deu a dos
motius principals.
El primer, que aquestes denúncies van ser fetes en època de vaques grasses. És
possible que molta gent veiés amb reprovació el que estava passant, però tot i
l’amiguisme, les influències i el descontrol, el sistema funcionava raonablement
bé, tothom cobrava el que havia de cobrar i els ciutadans tenien garantit l’accés
a una sanitat que cada vegada era de més bona qualitat.
La segona circumstància era de caire tecnològic: als anys noranta Internet era
encara un somni i la capacitat de fer arribar informació des de fora dels canals
83