OnSonElsMeusDiners

CAPÍTOL 12
La demanda de Via
Molts dels comentaris que la gent escrivia als vídeos que havíem penjat a You-
Tube feien referència a com érem de valents per denunciar el que estàvem
denunciant. Sens dubte tots aquells comentaris ens afalagaven, però a la ve gada
ens obligaven a fer-nos una pregunta: En quina classe de país vivim, si el fet de
demanar en què es gasten els diners públics és considerat un acte de valentia
Què havia passat al nostre país perquè tanta gent cregués que una cosa tan
senzilla com la que havíem fet era un acte de valentia Tan extraordinari és
preguntar on són els nostres diners Tant de temps havíem passat els periodistes
i els ciutadans en general sense fer aquestes preguntes vitals i normals en
una societat democràtica perquè es considerés que això era una acte de valentia
Sigui com sigui, la carta que va arribar a casa el 3 d’abril confirmava que, efectivament,
deixar al descobert les vergonyes dels poderosos podia ser perillós.
El sobre el va portar la Maria, la mare de Marta. Encara no havíem fet el canvi
de domicili i les cartes seguien arribant a casa seva. Aquella carta havia arribat
certificada i portava la capçalera del jutjat n. 37 de Barcelona. La mare de la
Marta va veure que era alguna cosa important i ens la va portar a casa immediatament.
La Marta estava preparant el dinar i jo era al pati amb els nens,
ajudant-los a pintar un monopatí. La Marta em va cridar i quan vaig entrar a la
cuina la vaig trobar amb el sobre encara tancat a les mans. Vam obrir-lo sota
la mirada preocupada de la Maria. A dintre, uns 15 folis ens explicaven que un
senyor de nom Josep Maria Via ens havia denunciat per «danys a l’honor».
Vaig intentar dissimular per no preocupar la mare de la Marta. Vaig mirar els
papers per sobre i els vaig deixar sobre la taula de la cuina. «Va, ximpleries...
153