OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
privades on, com veurem, els ciutadans i els seus representants tenen una
nul·la capacitat de fiscalització i els amos i senyors d’aquests diners deixen de
ser els ciutadans per passar a mans d’una aristocràcia sanitària completament
endogàmica.
És veritat que aquests hospitals del sector concertat han de retre una sèrie de
comptes davant la Generalitat, però, com hem vist en el cas dels hospitals
de Blanes i Calella, aquest control és purament testimonial. Recordeu l’alcalde
de Calella dient que «aquestes coses escapen al que és el meu coneixement».
Doncs això. Al llarg dels propers capítols veurem com el «aquestes coses que
escapen al coneixement» de tantes persones va ser l’arrel d’uns escàndols
que en un país seriós portarien desenes de polítics i empresaris davant un
jutge.
Aquell estiu vam començar a comprendre que el que havíem trobat als hospitals
de Blanes i Calella no era un fet aïllat. Vam començar a veure que darrere del
silenci dels alcaldes i de la prepotència dels gestors no només hi havia foscor,
sinó l’intent de tapar alguna cosa greu. En aquell moment no podíem imaginar
que ens trobàvem davant d’una trama que havia fet desaparèixer milions d’euros
de la sanitat pública. El que sí començàvem a tenir clar era el paper que
jugava l’empresari Ramon Bagó dins l’organització del sistema sanitari català.
El 16 d’agost, després de setmanes d’investigació, publicàvem un còmic titulat
Sociovergència sanitària, o com dos partits han ensorrat la nostra sanitat. Era el
resultat d’haver seguit el consell del meu amic Raül i el seu advertiment: «la
clau és Ramon Bagó». Efectivament, ho era. I calia explicar-ho.
A pàgina següent: Detall del còmic «Sociovergència sanitària», publicat el 16 d’agost de 2011.
62