OnSonElsMeusDiners

L’escàndol dels mitjans de comunicació
Internet, una solució (a mitges)
La contrapartida a aquesta situació mediàtica és, sense dubte, Internet. La
quantitat de gent que té accés a la xarxa no para de créixer i el monopoli informatiu
que tenien les grans corporacions fa anys que ha desaparegut. Avui
les xarxes socials i el ja antic correu electrònic estan servint per difondre informació
que difícilment podríem trobar en un mitjà «convencional». Però
amb això no n’hi ha prou.
Internet és un magnífic canal de distribució d’informació, però res més. Com
hem vist al llarg del llibre, moltes vegades accedir a aquesta informació requereix
molt de temps. També requereix molt de temps posar aquesta informació
en context, ordenar-la i analitzar-la. I això no ho ha fa la xarxa. Això
ho han de fer persones. Han de ser persones les que insisteixin durant dies
per a que finalment algú alliberi la informació. Han de ser persones les que
dediquin hores a llegir actes de treball del Parlament i les que es mirin amb
lupa un redactat d’una llei o les que estableixin les connexions de certes
persones amb certs negocis. Han de ser persones, en definitiva, les que produeixin
la informació que després si, es distribuirà per Internet. Històricament
les persones que s’han encarregat de fer aquesta feina han estat els
periodistes.
Una metgessa, un pastisser, un paleta, un professor d’institut, tots dediquen
les seves hores de treball a cobrir necessitats importants de la resta de les
persones. Aquestes persones, després d’una jornada laboral no tindran prou
energia ni temps per dedicar-se a esbrinar si els contractes d’un poderós
empresari han complert els requisits establerts o podran dedicar tot un matí
a perseguir telefònicament un alcalde per a que expliqui un determinat punt
de la seva gestió. En aquest punt és on la societat necessita de persones que
facin periodisme.
Internet, doncs, és una eina imprescindible per trencar el mur mediàtic. Però
no suficient. Algú ha de pagar als que generen i elaboren la informació. I si qui
paga és La Caixa, el problema està servit. És en aquest punt on entra en joc la
implicació ciutadana.
281