OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
integrats de l’ordinador. Per a la il·luminació vam pensar que amb el llum de
l’escriptori en tindríem prou. Vam fer algunes proves. La qualitat de la imatge
no era la millor i la del so tampoc però es veia bé i s’entenia el que es deia.
Amb això en teníem prou.
L’altra qüestió que havíem de resoldre era com dir el text. De seguida vam descartar
l’opció d’aprendre’l de memòria. Eren 18 minuts, 9 folis complets, i per
més bona memòria que tinguéssim, no funcionaria. També vam descartar
l’opció de llegir el text en un paper a l’estil Rajoy.
Hagués estat molt bé tenir un teleprompter, una d’aquelles pantalles que fan
servir els presentadors de telenotícies on va apareixent el text. Però això estava
fora de les nostres possibilitats. Vaig intentar fabricar un teleprompter amb una
caixa de cartró i el vidre d’un marc de fotos, però no va funcionar. Després de
donar-li unes quantes voltes vam veure que, si posàvem el document de Word
en pantalla completa, la primera línia de text quedava just a sota de la càmera
integrada de l’ordinador. Així, si ens posàvem a una certa distància, semblava
que qui llegia el text estava mirant la càmera. L’únic que calia era fer córrer el
text perquè la línia que s’havia de llegir quedés sempre a dalt de tot. Les primeres
proves de lectura les vaig fer jo i la Marta, asseguda al meu costat, anava fent
córrer el text amb la rodeta del ratolí. Ens vam trobar dos problemes més. El
primer era que la rodeta del ratolí feia un sorollet mecànic, una mena de criccric,
que després se sentia al vídeo. A Breda no hi havia cap botiga per comprar
un ratolí més bo i, com que teníem pressa, vam solucionar el cric-cric embolicant
el ratolí (i la mà de qui feia anar la rodeta) amb una tovallola gruixuda. El
segon problema era més complicat. Tant en castellà com en català (volíem fer
una versió en cada idioma) el meu accent era, per dir-ho d’alguna manera, «un
focus de distracció». Nascut a l’Argentina, de pare italià..., tot i els meus vint
anys vivint a Catalunya, el meu accent era allà. Ni argentí, ni italià, ni català.
Després de les primeres proves vam veure que, a més de no tenir bon equip,
no teníem un bon locutor. La Marta no sabia ben bé com dir-m’ho, i jo no sabia
ben bé com dir-li que qui havia de posar la cara i la veu a aquell text era ella.
Després del segon intent, però, la Marta va dir:
—A veure, agafa tu el ratolí i deixa’m provar a mi.
90