OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
veure el document en paper. El correu acabava: «No vegis fantasmes allà on no hi
són. No tenim res a amagar, t’ho torno a repetir». No era la primera vegada que
ens deien una cosa així i sembla que és un costum, una visió arrelada al nostre
país: qui pregunta és el malpensat, l’obsessionat, l’esvalotador... La sospita acostuma
a caure sobre qui pregunta, no sobre qui no respon. En una roda de
premsa, en un ple, a la finestreta de l’ajuntament... qui pregunta és el molest i
moltes vegades ens trobem preguntant «on són els meus diners» (en qualsevol
de les seves variants) amb un cert sentiment de culpa, amb una certa vergonya
per semblar desconfiats. Quantes vegades davant preguntes directes els polítics
defugen contestar a la vegada que demanen «confiança» Tot plegat és un comportament
fortament arrelat a la nostra societat, com ho era el costum de portar
dol durant anys o que els professors piquessin els alumnes amb regles. La veritat
és que posats a triar, prefereixo els cops de regle a haver d’aguantar ser
tractat com bestiar en comptes de com un ciutadà. O potser una cosa porta
l’altra Han estat milions de cops als dits amb un regle els que ens han inculcat
la por a preguntar És molt probable. Però llavors què passa a Anglaterra, per
exemple A Anglaterra també picaven els nens amb regles als dits. En canvi,
qui miri una entrevista de la BBC a un polític veurà que les coses són molt i
molt diferents que aquí. Cospedal no aguantaria ni 4 minuts en un plató i Xavier
Crespo fa mesos que seria història.
Tornant a La Marató, una altra cosa que ens va sobtar va ser que, a la primera
conversa telefònica que vam tenir amb La Fundació La Marató, els seus responsables
ens van dir que «estaven treballant» en un comunicat explicant la posició
davant el frau que havia patit. Però al dia següent la mateixa Begonya Garcia
ens va confirmar que no farien cap comunicat sobre el tema. Què havia passat
Mentrestant a Twitter l’etiqueta #SaquejantLaMarató continuava generant milers
de comentaris cada hora. Per això, ens vam posar en contacte amb TV3 i
vam parlar amb el Departament d’Informatius. Els vam preguntar si tenien
pensat informar de la notícia publicada pel diari El País als seus telenotícies.
«Una cosa és TV3 i una altra és la Fundació La Marató», ens va dir un directiu.
«Si la Fundació no fa cap comunicat nosaltres no informarem de res.» Veient que
l’estratègia era enterrar el tema vaig parlar com a telespectador: «Escolti, acabo
de llegir en un diari que han desaparegut 145.000€ de La Marató de TV3 i vostè em
274