OnSonElsMeusDiners

Un cafè amb llet que ens manté més despertes que mai
El què està en maxa és, de fet, un ampli projecte de reorganització social i de
canvi de model de societat sota els dictats del capital financer, de la qual les
retallades en són la punta de l’iceberg. No és un projecte acabat, ni coherent,
ni planificat en la seva totalitat, però assistim a un dràstica mutació del model
social, a una espècie de «tercermundització» de les societats de la periferia
mediterrània europea, on les conquestes i els drets socials són triturats pel
bulldozer de l’austeritat.
Aquesta transformació del model social implica un canvi de règim polític. La
involució oligàrquica de les democràcia parlamentaria s’intensifica. Es produeix
un buidatge de contingut, una implosió, dels mecanismes democràtico-institucionals
en què es sustenta el sistema polític, degut a la supeditació
extrema de la política als interessos del capital financer. Els «cops d’Estat financers»
que vam veure a Grècia i Itàlia amb Papademos i Monti, o la presa
de posicions polítiques clau per tota la Unió Europea d’antics directius de
Goldman Sachs són els exemples més clars d’aquesta lògica. Vivim en una
«democràcia» de mercat dirigida pel partit del diner i al servei del diner, on
l’Estat, en mans d’una oligarquia financera, actua com un Robin Hood reaccionari
que roba als pobres per omplir les insaciables arques dels rics, orquestrant
una immensa operació de despossessió social que no té aturador.
L’ofensiva total contra drets i llibertats i la voracitat de l’ajust i de la repressió
pot desencadenar dos escenaris alternatius que, en realitat, es barrejaran
durant molt de temps fins a decantar-se en un sentit o altre. El primer, és
que el rodet de l’austeritat avanci de forma implacable, triturant les resistències
al seu pas, i aconsegueixi consolidar un sistema cada cop més oligàrquic
i un model de societat on el capital regni sense límits. El segon, és que, a risc
de tensar massa la corda, la magnitud de la tragèdia provoqui un boomerang
social, del que encara només hem vist els seus prolegòmens, i s’accentuï la
crisi de legitimitat de les institucions polítiques i econòmiques, obrintse
la porta a un canvi de paradigma i de model en sentit solidari.
Tota crisi és un punt d’inflexió en la trajectòria d’una societat, que marca un
abans i un després, i que es salda amb una reestructuració de les relacions
socials. Sovint s’utilitza el túnel com a metàfora de la crisi. Aquest, però, és
327