OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
equip (en Carlos Vera i en Carles Collazos) van desembarcar a casa amb les
càmeres, els trípodes i els llums. El desplegament va tenir un efecte de distracció
i ens va fer passar una mica els nervis que tots teníem. Cal dir que també
em va ajudar bastant la pastilleta de Tranquimazín que em vaig prendre abans
de sortir de casa.
A les 10 vam arribar a la Ciutat de la Justícia. Dubto que mai li pugui agrair a
Josep Maria Via aquell moment. Si a la vista prèvia hi havia molta gent, aquell
matí nuvolós l’espectacle va ser impressionant. Hi era tothom. Els meus pares,
el meu germà Juanmi, que havia vingut expressament de Noruega on vivia, la
meva germana Mercè, en Ramón i els seus companys del sindicat, en David i
tota la gent de Reus i de les Terres de l’Ebre, que havien sortit en autobús a les
6 del matí. Gent de Girona, de Castelldefels, de Badia del Vallès, de Badalona,
els companys de lluita pel CAP de la comarca de la Selva, gent de Solsona, la
Fanny, que venia de rodejar el Congrés dels Diputats, gent de la PAH, gent de
Blanes, de Lloret, de Calella, gent d’hospitals, metges i infermeres, gent que
havíem conegut a les manifestacions, a les places, i un munt de gent de qui no
us podria dir el nom, però que són per a mi —encara que soni cursi— part de
la meva família.
A les 10.30 va arribar el nostre advocat, en Pepe, disposat a batallar la lluita de
classes judicials a què havia dedicat la seva vida, vestit amb la toga i unes Crocs
blaves que van causar sensació. Abans d’entrar al jutjat l’Àngels Martínez Castells,
l’Arcadi Oliveras i en Toni Barbarà van dir unes paraules i després, tots
plegats, vam passar pels arcs detectors de metalls de la Ciutat de la Justícia sota
l’atenta mirada d’una desena de policies secretes, que la jutgessa havia disposat
a petició d’en Via.
Recordar el que va passar durant les següents dues hores encara avui em fa
perdre els nervis. De fet, he deixat la redacció d’aquesta part de la història per
al final per por de reviure aquells moments.
Recordo que la Marta i jo ens donàvem la mà, la cara de preocupació dels nostres
pares, els dos guardaespatlles del senyor Via. Recordo la cara d’en Via, amb
els ulls tancats, punys tancats, front suós, refugiat darrere d’aquells dos homes
210