OnSonElsMeusDiners

Capítol 15
Condemnats, però contents!
L’Informe Crespo va ser una aventura meravellosa. Després de la publicació de
tot el material i de tot l’enrenou que van generar les notícies sobre la CSMS als
mitjans i al Parlament, la Marta i jo teníem una sensació de victòria enorme.
Però ben aviat hauríem de passar per un altre tràngol gens agradable: la demanda
de Via seguia el seu curs.
La carta amb la demanda de Via va arribar el dia 3 d’abril de 2012. Després d’un
parell de converses telefòniques amb l’advocat José Aznar, el 12 d’abril vam anar
al seu despatx al barri de Nou Barris, a Barcelona. Era la primera vegada que la
Marta i jo ens vèiem en una situació com aquella i cada detall ens cridava l’atenció.
El despatx d’Aznar no s’assemblava gens als despatxos d’advocats que surten
a les pel·lícules. L’advocat, tampoc.
Aquella primera reunió va durar més de dues hores i el primer que li vam
preguntar la Marta i jo era quant ens costaria defensar-nos de la demanda de
Via. José ens va respondre que res. Que era per la causa. José ens va explicar
que el primer que calia fer era respondre per escrit abans d’un mes. Després
vindria la vista prèvia, el judici i la resolució. Tot plegat podia durar un any.
Quan vam sortir la Marta i jo estàvem esgotats. La perspectiva de passar tot
un any defensant-nos d’un personatge com Josep Maria Via era desoladora.
Vam caminar en silenci fins la parada de metro de Llucmajor en direcció al
centre, on vam buscar un bar per dinar. Vam repassar tota la informació que
ens havia donat en José i, abans del cafè, ja havíem decidit que no ens defensaríem,
que no presentaríem cap escrit i que la justícia fes el que volgués. Tots
203