OnSonElsMeusDiners

Condemnats, però contents!
grans, nerviós. Només l’acompanyaven els seus guardaespatlles i els seus cars
advocats. Recordo que el judici es va allargar, que la jutgessa s’impacientava,
que passaven els minuts i que mai arribava el moment de parlar. Recordo perfectament
quan l’Oriol va ser cridat per explicar les muntanyes d’irregularitats
que enfonsaven la sanitat catalana. Passaven els minuts, la jutgessa no ens
deixava parlar, i recordo quan la Marta i jo ens vam adonar que ens condemnarien
sense deixar-nos dir ni una sola paraula. Recordo la fiscal quan va demanar
que fóssim condemnats, quan la jutgessa va donar per acabat el judici, com a
mi em va haver d’agafar en David mentre ens deia: «Marxem d’aquí, aquí no
podem fer res». Recordo que en Juan García, un veterà iaoiflauta que estava assegut
just darrere nostre, ens deia: «Tranquils, tranquils, el que volen es que perdeu
els nervis», mentre intentava sense èxit que no ens aixequéssim del banc. Recordo
la jutgessa ordenant-nos que abandonéssim la sala i com es va tancar la
porta, quedant-s’hi a dins la jutgessa, en Via i la fiscal. Recordo el personal de
seguretat intentant que sortíssim al carrer. A la Ciutat de la Justícia el personal
de seguretat és d’una empresa privada. Recordo que no em va estranyar.
Ja està. Ja ho he escrit. Vam necessitar mitja hora per recuperar-nos d’aquell
tràngol. Quan vam sortir al carrer, un altre cop, centenars de persones amb
pancartes, xiulets, megàfons. Vam agrair tothom la seva presència i vam dir
que, mentre ens quedés una connexió a Internet, no callaríem i que per cada
vídeo que ens retiressin en faríem deu. Després de tot això, vam anar a un bar
a prendre una Voll Damm. Em va anar molt millor que el Tranquimazín.
Ens ajudes a
difondre un
resum
Després
del judici,
millor una
Voll Damm
que un Tranquimazin
La velocitat de la justícia
No vam haver d’esperar ni un més per saber el contingut de la sentència. El 23
d’octubre, a les quatre de la tarda, en José Aznar ens va trucar i ens va dir que
la jutgessa ens havia condemnat a una multa de 10.000€, a publicar la sentència
a la revista, i a retirar i destruir els vídeos. Vam pensar que era curiós. Per
un cop que volíem que guanyés l’Aznar...
La mateixa tarda que es va conèixer la sentència, la Marta i jo vam fer un vídeo
de deu minuts on explicàvem que ens havien condemnat. Com sempre, la
Marta era la que parlava, però aquesta vegada jo sortia al seu costat amb cara
seria. En només 12 hores el vídeo el van veure 135.000 persones i al llarg dels
213