OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
És a dir: «perseguirem qui s’atreveixi a qüestionar com ens gastem els diners
del poble».
Des que al CAFÈAMBLLET vam començar a investigar el sistema sanitari, la Marta
i jo vam poder escoltar moltes mentides per part dels gestors sanitaris, però
poques vegades vam sentir una sensació tan profunda d’impotència com quan
vam llegir aquest comunicat. Mesos més tard, quan la meva mare em va regalar
la biografia de Ben Bradlee, vam veure que aquesta manera de reaccionar
del poder quan els seus draps bruts queden al descobert és molt normal.
Ben Bradlee era el director de The Washington Post quan el diari va descobrir el
cas Watergate, que va acabar amb l’única dimissió d’un president nord-americà,
Richard Nixon. Per descomptat no ens atreviríem mai a comparar aquella fita
del periodisme amb la nostra humil investigació, però el que sí es poden comparar
són les patètiques reaccions dels que tenen molts cadàvers als armaris
per amagar. Quan The Washington Post va començar a informar sobre el veritable
abast del Watergate, la primera reacció de l’equip de Nixon va ser molt
semblant a la dels directius de la Corporació. Bob Dole, del partit Republicà, va
intentar desacreditar la feina dels periodistes:
La reputació d’objectivitat i credibilitat del Post ha caigut tan baix que
gairebé ha desaparegut del tot.
Un altre home del president Nixon, Ron Ziegler, va dir que els articles del Post:
Estan basats en rumors i indirectes i intenten, per associació, trobar
culpables.
Un tercer home de Nixon va arribar a dir:
Utilitzant indirectes, rumors de terceres persones, acusacions infundades,
fonts anònimes i grans titulars, el Post ha buscat premeditadament
donar la sensació que existia una connexió directa entre la Casa Blanca
i el Watergate, una acusació que mitja dotzena d’investigacions han
trobat falsa, i el Post ho sap.
78