OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
tècnic, les múltiples empreses, les paraules ampul·loses dels comunicats de
premsa... Tot té un objectiu clar: que ningú entengui res. Una confusió molt
positiva per als que es beneficien d’aquest sistema opac. Si els ciutadans i els
periodistes no entenen res, els polítics i els gestors sanitaris tenen via lliure per
fer i desfer. Ningú pot controlar una cosa que no entén.
Per això, en aquest capítol farem una petita pausa en la narració per fer una
descripció esquemàtica de com es va crear el sistema sanitari català i com funciona.
Saber això ens permetrà captar la profunda perversió dels fets que explicarem
als propers capítols.
El naixement d’un model sanitari
La història comença l’any 1981, quan la Generalitat de Catalunya rep les competències
en matèria sanitària. Si fins llavors qui es feia càrrec de la sanitat dels
catalans eren l’Insalud (serveis sanitaris) i l’Imserso (serveis socials), a partir de
llavors serà la Generalitat l’encarregada d’aquests afers. Per poder fer-ho l’Estat
traspassa a la Generalitat les competències sanitàries. Però hi ha un problema:
aquests dispositius que entrega l’Insalud mai han estat suficients per atendre
la salut de tots els catalans. Els equipaments sanitaris que la Generalitat rep de
l’Estat només representen el 30% dels llits hospitalaris. El sistema netament
públic que hereta la Generalitat és un sistema raquític, desenvolupat durant el
franquisme, que no arriba a tothom.
Per tapar aquest forat sense cobrir que deixava el sistema estatal a Catalunya,
es desenvolupa, al llarg de dècades, una xarxa sanitària heterogènia disseminada
arreu del territori: hospitals municipals, de les diputacions, centres de
beneficència, centres mutuals i centres privats, molts dels quals funcionen
en règim concertat i donen servei en nom de l’Insalud. Un sistema descentralitzat
que recull l’esforç del territori per dotar-se d’uns mínims serveis
sanitaris. Així doncs, com dèiem, quan la Generalitat va rebre el traspàs, en
realitat només rep un 30% dels dispositius i un pressupost que no és res de
l’altre món. Davant aquest escenari, la Generalitat havia de triar entre dues
opcions: o bé començar a construir nous hospitals arreu del territori, perquè
aquest sistema públic passés de ser del 30% al 100%; o bé continuar aprofitant
la xarxa d’hospitals municipals, de beneficència i mutuals creada durant
58