OnSonElsMeusDiners

Artur Mas: on són els meus diners
gent de la qual no sé el nom, però sé que hi és i que, si fa falta, anirà les vegades
que calgui a la porta de la Ciutat de la Justícia amb una pancarta que digui «Jo
també sóc CAFÈAMBLLET» o que es posarà un pegat a l’ull i cridarà «Jo també sóc
Esther Quintana». Gent que, si cal, s’aixecarà un matí i anirà a parar un desnonament
sense importar-li el risc real de rebre uns quants cops de porra o acabar
en una comissaria. En aquests dos anys la Marta i jo hem conegut centenars de
persones com aquestes i he de dir que això sí és meravellós.
Molt maco, dirà algú, però, què hem de fer ara Què hem de fer davant el desastre
d’una sanitat malalta que està provocant tant patiment a tanta gent És veritat
que el panorama és desolador: Boi Ruiz segueix sent conseller, les empreses
de sanitat privada estan fent salts d’alegria amb la destrucció del sistema
públic. La veritat és que la situació és molt complicada.
Però com hem vist, el que està passant avui a la nostra sanitat no ha caigut del
cel. El que està passant a la nostra sanitat és el resultat de molts anys de feina
de molta gent que, cal dir-ho tot, ha treballat de valent per crear el sistema opac
i antidemocràtic que tenim. Han necessitat prop de trenta anys! Seria una mica
ingenu pensar que tot aquest desastre l’arreglarem en dos anys. Si molts dels
desastres que patim avui van néixer per decisions que es van prendre fa vint
anys, és segur que el sistema de salut que tindrem d’aquí vint anys dependrà
del que fem avui, de les decisions que prenguem avui. I a risc de tornar a semblar
massa optimista, en aquests dos anys han passat coses molt i molt bones.
Per exemple, l’equip gestor de la CSMS s’ho pensarà molt abans de fer comunicats
com els que feia quan encara no es coneixia l’existència de l’Informe
Crespo. I el que és millor, si en fan algun, sempre els podrem dir: abans de fer
comunicats el que hauries de fer és dir on han anat a parar els 2,4 milions
d’euros que han desaparegut dels nostres hospitals. Ja no ens creiem les seves
mentides i això ja és un pas.
Una altra victòria enorme és que molta gent s’ha fet «famosa». Qui havia sentit
a parlar de Josep Prat, Carles Manté o Ramon Bagó fa dos anys Si durant trenta
anys aquesta gent estretament relacionada amb la sanitat pública ha fet i
desfet, ha estat, en gran mesura, gràcies al silenci i als racons foscos del sistema.
226