OnSonElsMeusDiners

CAFÈAMBLLET productions
Semblava que ho hagués fet tota la vida. Va mirar la càmera i va arrencar amb
total naturalitat: «Portem dos anys estudiant el sistema sanitari català i puc demostrar
que és un niu de corrupció i opacitat. Un forat negre per on desapareixen, cada any,
centenars de milions d’euros». Serien la seva cara i la seva veu les que posarien
noms i cognoms a l’escàndol sanitari. Seria ella la que donaria la cara i s’adreçaria
a alcaldes, gestors i empresaris poderosos. Ella els faria les preguntes que feia
mesos es negaven a contestar.
L’últim problema que calia resoldre era l’eco que tenia l’habitació. Encara no havíem
penjat cortines ni havíem muntat la biblioteca amb els llibres, que encara
estaven a les caixes on els vam ficar quan vam marxar de Blanes. Per solucionar-ho
vam baixar els matalassos, el nostre i els dels nens, i els vam posar a les parets.
Vam portar tots els coixins de la casa i els vam posar sobre l’escriptori, al voltant
de l’ordinador. Per assegurar el tret fins i tot vam portar tots els abrics i els vam
penjar en cadires. La qualitat del so millorava una mica. Vam silenciar els mòbils,
vam despenjar el fix, vam tancar la porta de l’habitació i vam començar a enregistrar.
La Marta mirant la càmera i deixant anar l’artilleria. Jo, amb la mà embolicada
amb una tovallola, anava fent córrer la rodeta del ratolí. Els gats, mentrestant,
rascaven la porta. Ells també hi volien sortir. En tres hores havíem enregistrat el
vídeo que uns mesos després sortiria a les planes de The Washington Post.
Ens ajudes a
difondre un
resum
“Pas a pas:
així es fa
un vídeo
casolà per
denunciar
un sistema
corrupte”
La Marta demanant explicacions al vídeo «El major robatori de la història de Catalunya».
91